Actualitat i fets històrics per reviure la història
Cerca...'L'Onze de Setembre de 1714': l'obra d'Antoni Estruch, pas a pas
Analitzem iconogràficament el quadre del pintor sabadellenc, una obra icònica que s'ha convertit en la més representativa de la Diada
Després de gairebé 14 mesos de setge, que havia començat el 25 de juliol de 1713, la matinada de l'11 de setembre de 1714 uns vint mil soldats borbònics inicien la conquesta de Barcelona. Les forces atacants penetren per les grans bretxes de la muralla que la seva artilleria ha obert en les setmanes precedents, entre el baluard de Portal Nou i el baluard de Llevant. En poques hores, l'exèrcit borbònic conquereix aquest pany de muralla mentre la defensa s'organitza des de la línia travessera o "cortadura" que els barcelonins han construït uns metres enrere, dins la ciutat.
A la matinada, el conseller en cap, Rafael Casanova, amb altres membres del Consell de Cent i de les institucions catalanes i amb una gran presència dels barcelonins, surt de la Casa de la Ciutat tot enarborant la bandera de Santa Eulàlia. De camí cap al baluard de Sant Pere, se'ls afegeixen les companyies de la Coronela que defensen els baluards del Rei, Tallers, Jonqueres i del mateix baluard de Sant Pere, a més d'altres companyies situades més lluny dels combats. També s'hi afegeixen diverses forces regulars, comandades pel general de batalla Josep Bellver i el tinent coronel Eudald Mas i Duran.
A les set de la matinada, la columna encapçalada per Casanova inicia una dura contraofensiva que els permet recuperar el baluard de Sant Pere, conquerit pels borbònics. En aquest moment cau ferit a la cuixa el conseller en cap, Rafael Casanova.
Mentre Casanova és retirat, el comte de Plasència es fa càrrec de la bandera de Santa Eulàlia. La contraofensiva dels defensors avança fins al Portal Nou, cosa que obliga els borbònics a retirar-se fins aquella posició. En les hores següents, la columna dels defensors, amb la bandera de Santa Eulàlia, s'estabilitza al portal de Jonqueres, on el comte de Plasència i el general Bellver reben la notícia de l'aturada de les hostilitats i de l'inici de les negociacions. S'acosta la capitulació de Barcelona.
Rafael Casanova i Comes (Moià, c. 1660 – Sant Boi de Llobregat, 1743)
Fill de rics propietaris de Moià, va estudiar dret i va exercir com a advocat. El 1706 va ser conseller tercer de Barcelona. Va obtenir de Carles III el títol de ciutadà honrat. Ferit l'11 de setembre de 1714 mentre enarborava la bandera de Santa Eulàlia com a conseller en cap i coronel, va ser hospitalitzat i després va passar a la clandestinitat. Els seus béns van ser segrestats. Va reaparèixer els anys següents, i va residir a Sant Boi de Llobregat, on va exercir d'advocat. Va recuperar els seus béns amb l'amnistia aprovada a la pau de Viena (1725). En els anys següents va mantenir correspondència amb l'exili.
Joan de Lanuza i d'Oms, comte de Plasència (c. 1643 – València, c. 1725)
El 1707 el seu llinatge va obtenir de Carles III la grandesa d'Espanya. Al juny de 1713 va ser elegit protector del Braç Militar de Catalunya, institució que aplegava la noblesa i els ciutadans honrats. Va presidir el Braç Militar durant la Junta General de Braços, o Parlament de Catalunya, que va acordar la defensa a ultrança al juliol de 1713, i va exercir-hi un paper decisiu a favor d'aquesta opció. Va ser desterrat per les autoritats borbòniques d'ocupació el 1716 a Salamanca, i després a Segòvia. El 1723 va ser traslladat a València a petició de la seva família, on va morir. A l'obra d'Estruch va de negre i coll blanc, i sosté el conseller en cap de Barcelona, Rafael Casanova, en la seva caiguda.
Josep Bellver i Balaguer (Lleida, 1630 – Viena, 1732)
General de batalla, era el comandant general de la plaça el dia 11 de setembre de 1714, i com a tal es va fer càrrec de liderar la defensa durant les primeres hores d'aquell dia. Amb altres comandaments militars, va ser detingut per les autoritats borbòniques d'ocupació el 22 de setembre de 1714 i va ser empresonat a Alacant, Hondarribia i Segòvia. Alliberat el 1725 com a conseqüència de la pau de Viena, es va traslladar a aquesta ciutat, on va morir el 5 d'abril de 1732, a la insòlita edat de 102 anys. Al quadre d'Estruch porta uniforme i barret militar i empunya una espasa.
La Coronela era la milícia civil de Barcelona
Constituïda a mitjan segle XVI. S'organitzava mitjançant companyies formades per gremis i confraries, i era comandada pel conseller en cap de la ciutat, que n'era el coronel. Va exercir un paper decisiu en tots els setges de Barcelona. Durant el setge de 1714 s'hi van afegir els refugiats civils de la resta de Catalunya i també dels altres regnes hispànics –valencians, aragonesos i castellans. Va aplegar més de quatre mil homes, i al llarg del setge va assumir tota mena de funcions militars. Tot i que el quadre d'Antoni Estruch els presenta vestits de civils, els membres de la Coronela anaven uniformats, com la resta de cossos militars.
La bandera de Santa Eulàlia
Era el símbol màxim de la ciutat de Barcelona. Ubicada habitualment a la Sala del Trentenari de la Casa de la Ciutat, va acompanyar els barcelonins en totes les seves mobilitzacions militars. El 24 de juliol de 1713 va ser penjada a la façana de la Casa de la Ciutat com a expressió de la decisió de resistir. L'11 de setembre de 1714 va ser enarborada pel conseller en cap, Rafael Casanova, en l'última contraofensiva de la ciutat. Juntament amb les 42 banderes de les companyies de la Coronela i amb la bandera de Sant Jordi, emblema de la Generalitat de Catalunya, va ser segrestada i traslladada a Madrid, i després cremada en un acte públic a Barcelona per les noves autoritats borbòniques.
La creu de Borgonya
Des del segle XVI, era una de les principals ensenyes dels exèrcits hispànics. Les tropes de Felip V van protagonitzar l'assalt al baluard de Sant Pere, mentre que la resta de fronts van correspondre a les tropes franceses de Lluís XIV. A partir de 1935, la creu de Borgonya va esdevenir un emblema carlista.
La Barcelona de 1714
Al fons s'endevinen Barcelona i Montjuïc, des de la perspectiva del baluard de Sant Pere. S'identifiquen els campanars d'algunes esglésies: d'esquerra a dreta, Sant Pere de les Puel·les, Santa Caterina, Santa Maria del Mar, la Seu i Santa Maria del Pi.
Antoni Estruch i Bros (Sabadell, 17 d'abril de 1873 – Buenos Aires, 16 de setembre de 1957) va introduir-se en les arts plàstiques a l'estudi del pintor sabadellenc Joan Vila i Cinca, i va ser alumne de l'Escola de Belles Arts de Barcelona, on va destacar pel seu domini del dibuix. El 1893, amb tot just vint anys, va entrar a l'Acadèmia de Belles Arts de San Fernando de Madrid. En els anys següents va fer un periple per Roma, París i Palestina, sota el mecenatge de l'industrial sabadellenc Francesc de Paula Ponsà Cantí. En aquesta darrera destinació va realitzar diverses obres de temàtica bíblica i evangèlica. Retornat a Catalunya el 1903, va iniciar també la temàtica social amb ‘Una manifestació obrera' (1904) i el gènere historicista amb el ‘Corpus de Sang' (1907), obra avui conservada al Museu d'Art de Sabadell.
El 14 de gener de 1910, Antoni Estruch marxa a Buenos Aires, on exerceix, en els anys següents, de director de l'Escola de Belles Arts. Mor a la capital argentina el 1957.
L'obra d'Antoni Estruch neix en un context polític, social i històric de grans canvis. Els primers anys del segle XX assenyalen l'eclosió del catalanisme com a moviment de masses i electoral hegemònic. El 1907, Solidaritat Catalana capgira el mapa electoral del país, converteix els partits dinàstics de la Restauració borbònica en forces marginals i consolida el binomi catalanisme conservador - republicanisme com l'expressió política majoritària del país. Aquesta nova realitat genera, també, els seus espais simbòlics. El 1886 es produeix la primera celebració d'un Onze de Setembre. Són també anys de forta confrontació social, que esclata de manera generalitzada i violenta amb la Setmana Tràgica, el juliol de 1909.
Des d'un punt de vista artístic, el Rafael Casanova d'Antoni Estruch és clarament deutor del retrat escultòric realitzat per Rossend Nobas (1849-1891) per a la Galeria de Catalans Il·lustres, ubicada al Saló de Sant Joan (actual passeig de Lluís Companys) i que ara es troba instal·lada a la ronda de Sant Pere.
El relat històric d'Estruch es construeix sobre l'obra ‘Fin de la nación catalana', de Salvador Sanpere i Miquel (1840-1915), publicada el 1905. Sanpere va utilitzar per primera vegada de manera àmplia les ‘Narraciones históricas' de Francesc de Castellví (Montblanc, 1682 – Viena, 15 de setembre de 1757), la millor crònica de la guerra de Successió, conservada a l'Arxiu Històric Nacional de Viena. El relat de Castellví, difós a través de Sanpere, va contribuir a popularitzar la imatge de Rafael Casanova com a últim conseller en cap i defensor de les llibertats de Catalunya.
En referència a Casanova, Sanpere escriu, tot reproduint Castellví: "En los hombres de letras, aunque no haya la práctica de la guerra, arde en la ocasión el valor, porque el saber estimula a la gloria y empeñe el coraje a la resolución. Con esta acción apagó las sombras con que la malicia quería manchar su honor".
L'‘Onze de Setembre de 1714' va ser exhibit per primera vegada a la Sala Parés de Barcelona el 1909. Popularment era coneguda aleshores com ‘La mort de Casanovas'. Estruch va utilitzar l'obra com a aval davant la Caixa de Sabadell per obtenir un crèdit amb què va pagar el seu viatge a l'Argentina. El pintor no va saldar mai el deute, i per aquest motiu l'obra va ingressar finalment a la seu social de la Caixa el 12 de novembre de 1923, en plena dictadura de Miguel Primo de Rivera. La va lliurar el seu avalador Antoni Oliver i Turull, pare del poeta Joan Oliver, Pere Quart, que l'havia conservat a casa seva d'ençà de la marxa d'Estruch a l'Argentina.
Tot i la seva escassa vida pública, l'obra d'Estruch va esdevenir una icona de l'Onze de Setembre, i va ser reproduïda en nombroses expressions del catalanisme i de la cultura popular fins a la desfeta de 1939. L'obra ha format part d'importants exposicions com ‘Cataluña en la España moderna' (Madrid, 1983), ‘Mil·lenari de Catalunya' (Barcelona, 1988) o '300 Onzes de Setembre', al Museu d'Història de Catalunya, amb motiu del Tricentenari.
Identifiquem en una imatge interactiva els principals protagonistes de l'obra d'Estruch. Consulteu-la aquí.
Comentaris