Prehistòria

"La paleogenètica arriba allà on els estudis històrics no accedeixen"

Carles Lalueza-Fox analitza mostres genètiques del passat remot que ens permetran saber com érem fa milers d'anys

Oriol Gracià
7 de març de 2014
El paleogenetista Carles Lalueza-Fox
El paleogenetista Carles Lalueza-Fox

En tot el món només hi ha una dotzena de paleogenetistes. I si d'aquesta disciplina se'n poguessin fer rànquings, Carles Lalueza-Fox, entrevistat al número 105 de SÀPIENS, ocuparia alguna de les primeres posicions. Aquest científic català s'ha fet un nom entre els qui intenten explicar el present a partir de les respostes que dóna l'ADN del passat. Millor dit, del passat en superlatiu. I és que Lalueza-Fox ha investigat la genètica del poeta italià Francesco Petrarca, de Lluís XVI de França i dels víkings, i ha continuat retrocedint alguns milers d'anys fins a arribar a l'època de l'home de Cromanyó i els neandertals. Poca broma.

L'home de Cromanyó es va desenvolupar fa uns 40.000 anys. Com s'aconsegueixen mostres d'ADN tan antigues?
Cal acudir als ossos que es troben als jaciments arqueològics. És cert que acostumen a estar mineralitzats, subfossilitzats, però per sort en alguns es conserven mostres de matèria orgànica amb contingut genètic.

I quina informació se'n pot extreure?
Els darrers temps, els avenços en la genètica molecular han posat en relleu el valor informatiu d'aquestes restes. Fins no fa tant, les investigacions es basaven en la mera observació de les troballes i més tard en algun tipus de prova química. Però ara la genètica ens permet arribar allà on els estudis estrictament històrics no tenen accés. A grans trets, podem resoldre dubtes de caràcter evolutiu. Es pot saber, per exemple, quines són les afinitats entre les poblacions d'homínids, si van interaccionar i quins són els processos migratoris que van viure.

Què en sabeu, de les diferències entre els neandertals i els Homo sapiens?
Fa quinze anys, es va recuperar per primera vegada ADN dels neandertals, però no va ser fins l'any passat que es va aconseguir seqüenciar tot el seu genoma. Jo vaig participar en aquest estudi a partir de restes de neandertals de la cova d'El Sidrón, a Astúries. Això va permetre comparar la seva genètica amb la d'altres homínids com els humans moderns no-africans i vam constatar que només hi ha canvis en la posició de la seqüència de l'ADN de 80 gens, d'entre un total que pot oscil·lar entre els 20.000 i els 24.000. Ara, el repte és analitzar quina implicació té cada una d'aquestes diferències en el metabolisme, en el comportament, en els processos cognitius, etc. Ens calen moltes hores de laboratori per desxifrar la informació que se'n pugui desprendre.

Amb tot, vostè també ha investigat restes molt més recents.
El meu gruix de treball se centra en l'anàlisi de restes prehistòriques, però de manera puntual m'he implicat en casos més propis de la genètica forense. Vaig haver d'identificar diverses parts de l'esquelet de Petrarca i analitzar unes restes de sang que suposadament pertanyien a Lluís XVI de França. Aquest és un cas curiós: l'any 1793, després de ser guillotinat, alguns ciutadans van voler mullar els seus mocadors amb la sang del monarca. Una d'aquestes peces de roba va convertir-se en una mena de relíquia i va ser necessari el nostre estudi per assegurar que era autèntica.

I realment ho era?
Només vam poder assegurar que es tractava de sang d'un home europeu i d'ulls blaus. Res més. En un altre projecte, vam demostrar científicament allò que molts historiadors deixaven entreveure; els víkings van ser els primers europeus que van arribar al continent americà.

I això com ho heu deduït?
Vam detectar llinatges genètics propis dels indígenes nord-americans en avantpassats d'una família islandesa. A través de mutacions del seu llinatge mitocondrial sabem que l'intercanvi genètic havia tingut lloc cap a l'any mil, en el moment en què segons les cròniques de l'època es van iniciar les primeres expedicions de víkings a la costa nord de l'actual Canadà...

Quina va ser la reacció dels historiadors?
Aquestes proves científiques ajuden a corroborar les hipòtesis que alguns historiadors ja havien plantejat. Uns i altres ens complementem. Això no treu que no ens posem d'acord en alguns àmbits. La informació entre historiadors, arqueòlegs i paleogenetistes no flueix.

Què és el que falla?
El primer entrebanc és per qüestions de mètode. Els científics estem més interessats en l'anàlisi dels processos poblacionals a gran escala. En canvi, els arqueòlegs treballen amb elements molt més locals. Són maneres diferents d'enfocar els estudis. L'altre problema és de difusió. Nosaltres estem habituats a publicar en revistes científiques digitals. Diàriament generem una quantitat ingent d'informació que compartim a temps real. I aquesta és una dinàmica que no es dóna a la major part de les humanitats, on sovint es publiquen monografies d'una excavació al cap d'uns anys d'haver-la acabat.

I quin futur hi augura?
Cada cop el desequilibri serà més evident i això farà difícil trobar sinergies. A més, cal tenir en compte que a mitjà termini, el volum d'informació sobre el passat de la nostra espècie creixerà de manera exponencial gràcies als avenços en l'àmbit dels estudis paleogenètics, però també a l'obtenció de genomes complets de les poblacions actuals.

Malgrat totes les diferències, suposo que també se sent una mica historiador...
El coneixement cada cop és més transversal i els límits entre professions són ambigus. Els treballs en paleogenètica tenen una relació directa amb la història i amb el coneixement del passat. I és que per interpretar els resultats del laboratori necessito un pòsit d'informació sobre períodes històrics i prehistòrics. El que és clar és que la idea d'àrees del coneixement com a entitats tancades és obsoleta.

Subscriu-t'hi

Portada 194

Si has arribat fins aquí deu ser per alguna cosa i volem pensar que és perquè t'ha agradat el que has vist. Per això t'animem a subscriure't a SÀPIENS (si és que encara no ho has fet) o a buscar-nos, cada mes, al teu quiosc.

Volem créixer i volem fer-ho amb tu!

Subscriu-t'hi

Comentaris

Portada 194

1968: quan la guerra del Vietnam va sacsejar el món

Ens endinsem en les mobilitzacions estudiantils de caràcter global contra el conflicte que van donar peu a l'eclosió de moviments com l'ecologisme o el feminisme

1 any de SÀPIENS + l'Atles Català DE REGAL per 24,90 €

Subscriu-t'hi

Números endarrerits

En vols més?

Inscriu-te al newsletter de SÀPIENS i uneix-te a la nostra família.
Ja som més de 22.000

En donar-te d'alta acceptes la política de privacitat

Sapiens.cat utilitza 'cookies', tant pròpies com de tercers, per recopilar informació estadística i facilitar l'accés i la navegació als seus usuaris. Si continua navegant, considerem que n'accepta el seu ús. Més informació Accepto