S'havia creat una espècie de mite que deia que no calia intervenir-hi perquè no s'hi podia fer res. Era per falta de coneixement i perquè els arqueòlegs havien creat una espècie de món tancat en el qual no tenien res a dir els restauradors, com sí que passava amb altres disciplines artístiques.

Sí, vaig ser el primer a fer-ho. Als anys vuitanta és quan em vaig dir que era possible fer-hi alguna cosa i vaig plantejar al propietari de la gruta de Rouffignac, a França, la possibilitat de fer una prova. Les autoritats franceses ens van donar el permís, i la prova va anar bé. Des de llavors ha estat un no parar: he treballat en una quarantena d'abrics i una dotzena de coves tant a França com a Catalunya, Espanya, el nord d'Àfrica, ara Rússia…

No. El realment curiós, però, és que els restauradors no interveníem en l'art rupestre, cosa que no vol dir que no s'haguessin tocat mai, aquestes pintures. El gran mal de conjunts com el del Cogul, coneguts des de fa molt de temps, era que la gent els havia mullat amb qualsevol cosa: amb aigua, fins i tot amb greixos…
 

Per fer-ne pujar els tons i els colors! Per ressaltar-les i veure-les millor! Hi ha casos molt divertits com el que s'explicava del Cogul, quan una família va remullar les pintures amb el que els havia quedat de l'amanida, oli inclòs, i diuen que es van veure perfectament quatre o cinc dies seguits.

I a la Valltorta es van arribar a sucar amb una llesca de pa amb maionesa! Cal tenir en compte que als anys vint del segle XX, l'arqueòleg Bosch i Gimpera ja deia que les pintures del Cogul estaven perdudes de tant que s'havien mullat.

Sí, perquè el problema d'aquestes pintures no és que haguessin desaparegut, sinó que tenien damunt una capa de porqueria que es podia netejar si sabies com fer-ho, a base de paciència, pinzellets i aigua. I això és el que començo a fer jo als anys vuitanta.