Beethoven, el geni de la música que es va quedar sord

Quan era petit no ho va tenir gens fàcil. El pare era músic, però no era gaire bo. Potser per això tenia l’esperança que el jove Ludwig fos un geni i es fes tan famós com el gran Mozart. Per això era molt estricte amb ell i el feia estudiar música sense descans. A la resta d’assignatures, en Ludwig treia males notes, i va deixar l’escola als onze anys. Us imagineu? Però amb la música... Per a ell, la música ho era tot. Tocava el clavecí, l’orgue i el violí, i tenia molt talent. Però se n’anava a dormir tardíssim, mort de cansament. I, de vegades, el pare arribava borratxo, encara més tard, i l’obligava a llevar-se per tocar fins que sortia el sol! Amb tanta pràctica, amb 17 anys ja era un compositor brillant.

De desgràcia en desgràcia
El comte Waldstein, un noble molt ric, li va pagar el viatge a Viena perquè conegués Mozart, que aleshores tenia 31 anys i era admirat per tothom. Però Beethoven va haver de tornar cap a casa perquè sa mare va morir. Al cap de poc, van posar el pare a la presó i ell es va haver de fer càrrec dels seus dos germans durant cinc anys. Quantes desgràcies juntes, oi? Però aleshores va venir un cop de sort. Va conèixer Haydn, un compositor molt famós que el va agafar d’aprenent i se’l va endur a Viena. Amb raó li deien la capital de la música: sonava als parcs, als teatres i als palaus de prínceps, barons i comtesses.

Beethoven sabia transformar els sentiments, fossin d’alegria i amor, o de patiment i desesperació, en melodies que sonaven noves i plenes de vida. Aviat es va fer molt conegut. Fins aquell moment, els poderosos consideraven que els músics que tocaven per a ells eren tan sols una mena de criats més. Penseu que el mateix Mozart, que era famosíssim, després de tocar pel seu senyor... havia de sopar amb els cuiners! Però Beethoven no volia passar per l’embut. Se sentia únic i va lluitar perquè se'l reconegués com a artista. “De prínceps n’hi ha molts, però de Beethoven només n’hi ha un!”, va dir a un dels seus patrons. No tenia pèls a la llengua, eh?

El piano, el seu gran amic
L’instrument preferit de Beethoven era el piano. Tocava d’una manera que feia plorar el públic d’emoció! Deien que la música brollava “com una cascada que aixeca espuma de manera salvatge”. No és estrany que els nobles de Viena se’l disputessin! I, tot i que era baixet i lletjot, moltes jovenetes de casa bona queien com mosques als seus braços...

Beethoven estava en ple ascens cap a la fama quan es va quedar pràcticament sord. Només tenia 32 anys i allò el va trasbalsar moltíssim. Li feia tanta vergonya dir que no hi sentia, que va deixar d’anar a qualsevol mena de reunió. Tampoc no podia escoltar els sons de la natura que tant estimava... Es va posar tan trist que fins i tot va pensar a matar-se. A més de la sordesa, patia altres malalties que li causaven molt de dolor: mal de cap, de pulmons, d’ossos, de fetge, de ventre... Però va tirar endavant perquè tenia la necessitat d’escriure tota aquella música que sentia dins del cap. Es posava a l’orella una mena de trompeteta, i quan la recolzava sobre el piano podia notar les vibracions de l’instrument. Va ser una sort, perquè els darrers anys va compondre una pila d’obres mestres!

Com si fos un captaire
Sempre anava just de diners, i vivia amb deixadesa. Pel carrer el confonien amb un captaire, i una vegada fins i tot el va engarjolar la policia. No es creien que aquell vagabund fos el músic més famós de la ciutat! Quan feia gairebé deu anys que havia compost l'última simfonia, tothom pensava que el seu geni s’havia esgotat. Però en realitat escrivia música nova com un boig! S’aixecava a quarts de sis del matí i componia dues hores fins a l’esmorzar. Després sortia a passejar, amb un llapis i una llibreta, i hi apuntava tota la música que se li acudia. Deia: “La vida és massa curta per perdre el temps dibuixant boniques les notes!”, i per això les seves partitures fetes a mà sovint són difícils de llegir. De vegades estava tan capficat amb la creació que s’oblidava de menjar i dormir! 

L’any 1827, quan va morir, 20.000 persones van omplir els carrers pel seu funeral. S’havia convertit en una estrella: mai abans cap músic no havia rebut tanta atenció, i va tenir una influència grandiosa! El piano modern va néixer per poder tocar les seves peces, igual que les primeres grans orquestres professionals. Abans d’ell, les obres de compositors morts no se solien tocar. Un cop desaparegut, Beethoven va continuar sent el rei de les sales de concerts!

Beethoven va fer molta feina: va compondre 722 obres! La primera quan tenia 12 anys, i l'última poc abans de morir, als 56. Destaquen les seves nou simfonies per a grans orquestres, que de vegades dirigia personalment. Però la seva obra era molt rica i variada. Us en fem un tast a continuació.

Concert per a piano núm. 5
Aquest concert alegre i juganer és una molt bona porta per entrar al món de Beethoven: és ple d’emocions!

Simfonia núm. 5
Les quatre notes de l'inici són com una trucada a la porta del destí: pom-pom-pom-pooom! El músic patia l’angoixa d’estar cada dia més sord, i li va entrar una mena de fúria creativa.

Simfonia núm. 3 Heroica
Una obra totalment diferent del que s’havia fet fins aleshores. Va dur la música d’orquestra a una nova dimensió, amb una varietat de sons extraordinària.

Simfonia núm. 9 Coral
La darrera creació del mestre és una de les obres més influents de la història de la música. La part final, l’'Oda a l’alegria', posa música a un poema molt conegut a l’època, ple de desitjos de pau i prosperitat. És la peça que la Unió Europea ha adaptat com a himne. Us sona?

Sonata per a piano núm. 30
Us imagineu un piano convertit en una mena d’escala de vidre? Comença amb suavitat i de mica en mica s’accelera, per acabar amb placidesa. Quin viatge per a les orelles!