El Japó dels samurais
Quan els guerrers eren els amos i senyors del país oriental
A l’edat mitjana, els guerrers japonesos van aconseguir tot el poder. Els samurais no només manaven els exèrcits, sinó que governaven el país, feien les lleis i cobraven els impostos. Però també es barallaven sovint entre ells, per veure qui era més poderós. Com que cada senyor tenia un exèrcit, el país va viure molts segles de guerres inacabables. Us expliquem tots els detalls d’aquests lluitadors llegendaris, i us convidem a posar a prova els vostres coneixements amb un quiz.
Fa poc més de mil anys, l’emperador japonès havia aconseguit, per fi, unificar la pila de regnes i tribus que formaven el país. Però l’alegria no li va durar gaire. Els mateixos guerrers que l’havien ajudat a fer la feina van decidir que preferien manar ells. Que espavilats, oi? Així, doncs, a partir de l’any 1192, el samurai més poderós de tots —el shogun— es va convertir en una mena de dictador militar. En teoria, obeïa l’emperador... però, en realitat, feia el que li venia de gust.
Exèrcits a tort i a dret
Els senyors feudals japonesos eren amos de grans extensions de terres. N’hi havia més de dos-cents i tots tenien un exèrcit de samurais per defensar-se dels rivals... o per atacar-los! Al principi també eren vassalls del shogun i l’havien d’obeir, però es van fer cada vegada més poderosos... i ambiciosos! Ja us podeu imaginar que, amb tants galls al mateix galliner, les baralles eren força freqüents.
El nou ofici dels samurais
Durant llargues temporades, tothom feia la guerra pel seu compte i els canvis en el poder eren molt habituals. Finalment, tres grans generals van aconseguir unificar el país i, l’any 1615, les guerres interminables es van acabar. Els samurais van ser domesticats i es van convertir en funcionaris força pacífics... sempre amb l’espasa a sobre, això sí!
Qui naixia en una família samurai ho era, encara que no hagués empunyat mai una arma. Però això era molt estrany, perquè des de ben jovenets ja s’entrenaven en les arts marcials. Els nens rebien la primera espasa simbòlica ben aviat, quan tenien entre cinc i set anys. Era una daga, enfundada en una bosseta. A partir dels set anys, estudiaven a les escoles dels temples per aprendre a llegir i escriure. Entre deu i dotze anys començaven l’entrenament físic més seriós, i pels volts dels tretze anys, el nen rebia el seu nom d’adult i es convertia en samurai de ple dret. A partir d’aleshores, ja havia d’entrar en combat si l’ocasió es presentava! Uf, voleu dir que era una bona idea, enviar guerrers tan jovenets a la guerra?
El paper de les dones
En canvi, les noies molt rarament es feien guerreres, i tampoc no els permetien fer política. Però les dones dels samurais eren força respectades i no havien de fer cap feina física. Això sí, aprenien a lluitar amb llances i dagues per poder-se defensar elles i els seus fills quan el seu home era lluny de casa, en una batalla.
Els samurais eren genets molt experts. En les batalles sempre preferien començar a combatre amb l’arc, que era l’arma amb més abast. Tenien una punteria excel·lent, i alguns encertaven el blanc a cent metres! Quan havien d’atacar a la càrrega sobre el cavall, triaven la llança. Però, sens dubte, la seva arma més estimada era l’espasa. En deien catana, i només els samurais podien dur-ne: era el seu objecte més preuat i el símbol del seu honor. La portaven sempre encreuada a la cintura, tant si anaven a la guerra o a fer un volt amb els amics!
L'arma més esmolada
Una catana ben forjada és l’arma més tallant del món sencer. Per fabricar-les se seguia un procés molt complicat. Els espasers eren ferrers especialitzats que mantenien els seus coneixements en secret. Mai de la vida els escrivien, i només els revelaven als seus aprenents de viva veu. Barrejaven dues menes de metall en la mateixa fulla, un acer molt dur i un altre de més tou. Així l’espasa tallava moltíssim, però també podia resistir els cops sense trencar-se. Per aconseguir-ho forjaven la barra de metall incansablement, una vegada i una altra. La doblegaven sobre si mateixa, i així creaven una estructura amb capes i més capes superposades. Ho feien tantes vegades que les millors espases tenien fins a 65.000 capes de metall!
Els samurais es regien per un reglament de conducta molt estricte que anomenaven el camí del guerrer. La norma més important era fer tot el que calgués per tal de complir el seu deure, amb fidelitat total al seu senyor. Les virtuts més apreciades en un guerrer eren set. La rectitud, fer sempre el que era correcte. El coratge, no tenir por de res. La benevolència, fer servir el seu poder per al bé de tothom. El respecte, fins i tot amb els enemics. La sinceritat, fer allò que deia que faria. I, finalment, l'honor i la lleialtat.
Mort abans que deshonor
Quan les coses anaven mal dades en les batalles, els samurais sovint preferien suïcidar-se que ser presoners i viure amb vergonya. Si fallaven en la missió que el seu senyor els havia encomanat, es mataven per conservar l'honor intacte. De vegades, quan el seu senyor moria, també se sacrificaven per no haver de servir-ne un altre... Això sí que és ser fidel fins a la mort!
Els primers castells japonesos estaven tots fets de fusta. Els senyors samurais els construïen expressament per protegir-se dels enemics quan hi havia alguna guerra, però no hi acostumaven a viure. De mica en mica, es van convertir en les seves residències permanents, i els castells es van anar fent cada vegada més grans i més resistents. Per fora tenien muralles de pedra ben altes i fortes, però per dins eren força luxosos! Els bastien en llocs estratègics, per controlar ponts sobre rius o encreuaments de camins.
Una pila de fortaleses
A tot el Japó hi va arribar a haver més de cinc mil castells, però avui en queden només un centenar. El més ben conservat és el d’aquest dibuix, el castell d’Himeji. Oi que és bonic? També és el més gran i el més visitat pels turistes. El van començar l’any 1333 i el van reformar a fons el 1601. Des de llavors s’ha mantingut gairebé intacte, tot i els terratrèmols que solen sacsejar el país! El castell té 83 edificis diferents, amb una xarxa de passadissos ben complicats que els comuniquen. Mireu si és imponent, que mai ningú es va atrevir a atacar-lo!
Els samurais eren sobretot homes d’armes. Però, en temps de pau, alguns també practicaven les arts més refinades, com la poesia, la pintura, la cal·ligrafia i el disseny de jardins. I es relaxaven als ochaya, uns salons de te molt exclusius, on només es podia anar si t’hi convidaven. En deien saló de te, però, en realitat, de te no se’n servia gaire: els samurais preferien beure sake, un licor d’arròs. Mireu si els agradava, que en algunes festes es considerava de mala educació no emborratxar-se!
Una conversa agradable
El més important d’aquestes cases eren les dones que hi treballaven. Les geishes eren cortesanes molt boniques, i ben educades en les arts tradicionals, com la cerimònia del te i de l’arranjament de flors. Podien mantenir una conversa elegant, ballar i tocar música amb el koto, un instrument que té tretze cordes de seda, o el shamisen, un llaüt de tres cordes fet amb pell de gat o de gos.
