Subscriu-t'hi
La història a casa

Maies, els senyors de la selva

Us convidem a explorar una de les civilitzacions més fascinants d'Amèrica

Àlex Novials
23 de març de 2020

Al bell mig d’algunes de les selves més salvatges d’Amèrica, aquest poble d’agricultors va aconseguir crear una civilització sorprenent. Van bastir grans centres cerimonials i ciutats, amb piràmides i temples al voltant de grans places. Palaus, observatoris, estadis i mercats van bullir d’activitat durant més de dos mil anys. També van ser grans matemàtics i van idear uns calendaris astronòmics de gran precisió. Veniu a descobrir-los amb nosaltres, i poseu a prova els vostres coneixements en un quiz!

1 Pagesos, astrònoms i guerrers
La gran plaça cerimonial de Tikal
La gran plaça cerimonial de Tikal Eva Palomar

Fixeu-vos-hi bé: aquestes piràmides no són al desert, sinó envoltades d’arbres... i tenen esglaons! Sabeu qui les va fer? Són obra dels maies, una gran cultura que va florir durant més de 2.000 anys a les selves de Mesoamèrica. La civilització maia vivia a l’edat de pedra. No coneixia la roda, no tenia bèsties de càrrega ni eines de metall i, evidentment, tampoc telescopis! Tot i això, va ser capaç de construir unes ciutats grandioses. I els seus savis van elaborar uns calendaris sorprenentment precisos, basats en l’atenta observació del cel.

Pagesos amb molta feina
Els maies eren descendents de pobles de caçadors prehistòrics. Fa 3.000 anys, van començar a conrear la terra, i a partir de llavors van crear la seva cultura, una de les més brillants d’Amèrica. El seu territori abastava gairebé 400.000 quilòmetres quadrats... més de dotze vegades l’extensió de Catalunya! Vivien en un medi ambient molt divers, però sempre força difícil. Van colonitzar muntanyes i selves que avui pertanyen al sud de Mèxic, Belize, Guatemala, Hondures i El Salvador.

De tot una mica
La seva màxima esplendor es va produir entre els anys 300 i 900. Aleshores van destacar per la gran creativitat en la ciència i l’art. Eren matemàtics de primera, i arquitectes, escultors i pintors amb una gran habilitat. Però també guerrers poderosos...

2 Una pila de regnes
Jasaw Chan K’awiil I va ser rei de Tikal entre els anys 682 i 734
Jasaw Chan K’awiil I va ser rei de Tikal entre els anys 682 i 734 Eva Palomar

Els maies no van estar mai units políticament en un sol imperi, sinó que estaven repartits en més de 50 regnes independents. Allò que els unia era la cultura comuna, les creences i l’escriptura. Cada regne tenia una dinastia governant i controlava un territori més o menys definit, però no hi havia fronteres precises. Tots estaven en competència constant: comerciaven, s’aliaven o guerrejaven entre ells. El sobirà de cada regne maia s’anomenava K’uhul ajaw, ‘rei diví’, i el càrrec passava de pares a fills. Se’l considerava descendent dels déus i tenia tot el poder: era alhora cap polític, religiós i militar.

Sang per als déus
Però no us penseu que tot eren flors i violes. Com que els reis havien d’aconseguir el favor dels déus per assegurar les bones collites i el bon temps, havien de fer ofrenes de sang. Els homes de la reialesa es ferien el penis amb un punxó, i les dones la llengua amb espines... Ai, quin mal! Aleshores vessaven les gotes de sang sobre papers, i després els cremaven perquè el fum sagrat ascendís fins al cel, on vivien les divinitats.

Les normes de la guerra
Les guerres entre els diversos regnes eren constants. Però eren conflictes una mica curiosos. Normalment, qui perdia la batalla no perdia el seu territori. Continuava sent independent, però sotmès al guanyador. De fet, el vencedor no aniquilava mai les ciutats ni els pobles de l’enemic. Li convenia que tothom tornés a la feina com més aviat millor, ja que volia cobrar tributs. Això sí, qui vencia també s’enduia alguns presoners rivals per sacrificar-los. Quina mala sort!

3 La vida dels camperols
Les cases dels pagesos eren d'una sola habitació
Les cases dels pagesos eren d'una sola habitació Eva Palomar

Però, evidentment, ja us deveu pensar que de reis no n’hi havia gaires, oi? La majoria de la població eren camperols, i amb la seva feina feien possible que tothom tingués un plat a taula. Els maies eren agricultors experts. Sabien aprofitar perfectament un terreny que era fèrtil, però limitat. Perquè en aquelles contrades la capa conreable era molt fina, de pocs centímetres de gruix. Sovint talaven els arbres d’una zona, per guanyar terreny a la selva, i els cremaven perquè les cendres servissin d’adob. Però també van fer obres agrícoles molt importants. Van construir terrasses, van crear camps artificials en zones inundades i van fer canalitzacions d’aigua. Així cada vegada es van poder alimentar poblacions més i més grans.

Cases modestes
Els nens de les famílies camperoles no anaven a escola, i de ben petits començaven a ajudar en les feines del camp. Les cabanes de les famílies eren just al costat dels camps de conreu. Es tractava de construccions molt senzilles d’una sola habitació. Estaven fetes amb pals, canyes trenades i fang. Les teulades eren de fulles de palma. Les feien molt inclinades, perquè l’aigua de les tempestes tropicals llisqués bé i no s’hi fessin goteres.

De segon plat, iguana
L’aliment estrella era el blat de moro. En feien uns pans fins i rodons que no podien faltar en cap àpat, com encara passa avui en aquelles terres. Mireu si n’era, d’important, que els maies creien que els déus havien fet les primeres persones amb pasta d’aquesta planta! Però tenien una dieta força variada, i no passaven gana. A part dels productes que conreaven, a la selva hi collien tubercles i fruites: patates, iuca, mandioca, papaies, alvocats... No tenien animals domèstics, tret de gossos i galls dindi. Però sempre que podien sortien a caçar i pescar, i qualsevol presa era bona per portar a taula. Els encantava la carn de cérvol, però també la d’armadillo, iguana i tortuga! A banda, criaven una raça d’abelles sense fibló, per recollir-ne la mel. I un altre aliment molt apreciat era el cacau. El preparaven amb moltes receptes diferents, segons si era per a usos cerimonials o medicinals. En feien begudes amargues i dolces, hi barrejaven fruites i flors, i de vegades fins i tot hi afegien bitxo perquè piqués força!

4 Un déu a cada racó
El senyor del regne dels morts i el déu esquelètic
El senyor del regne dels morts i el déu esquelètic Eva Palomar

Els maies vivien en un entorn molt hostil, envoltats d’animals perillosos i sotmesos a fortes tempestes tropicals. Sentien un gran temor pel poder destructiu de la natura, i celebraven tota mena de rituals per obtenir el favor dels déus. En tenien molts que personificaven les forces i les energies que donen la vida: la llum, l’aigua, l’aire i la terra. ​La religió embolcallava tots els aspectes de la seva vida, tant per als reis com per als camperols.

Tres pisos
Per a ells, la realitat estava formada per tres nivells. A dalt hi havia el món celestial, repartit en tretze pisos, que és on habiten els déus. Al mig, el món on viuen els humans. I sota terra, els nou pisos de l’inframon o regió de la mort, on governen els malèvols senyors de la nit. Quina por, són terrorífics! Les persones no podien accedir al regne dels déus, tot i que de vegades el seu esperit hi podia arribar. Però creien que els déus baixaven sovint a la terra, i amb la seva força feien que els éssers vius creixessin i es multipliquessin. Per això els oferien oracions i sacrificis.

El temps no s'atura
Però els maies també estaven obsessionats pel pas del temps. Creien que tot el que existeix és destruït de tant en tant per donar pas a una nova creació. Vaja, que el món desapareix per renéixer de nou. Quina feinada! Creien que, si sabien amb exactitud en quin moment d’aquest cicle es trobaven, podrien predir el que havia de passar i tenir clars quins rituals calia fer per sostenir l’harmonia de l’univers. Aquesta va ser la raó que els va dur a inventar una sèrie de calendaris de gran precisió.

5 L’esperit de cada dia
Els escribes eren sacerdots molt respectats
Els escribes eren sacerdots molt respectats Eva Palomar

Els sacerdots maies es van fixar que els astres seguien un ordre perfecte i en van voler saber tots els detalls. L’obsessió per mesurar el pas del temps els va convertir en grans matemàtics i astrònoms excel·lents. Així van crear uns calendaris molt precisos. En tenien diversos, que feien servir per mesurar diferents observacions astronòmiques. Els tres principals eren un calendari solar (que tenia, com el nostre, 365 dies), un calendari ritual i un calendari per als fets històrics. A banda, en tenien d’altres, com el calendari lunar, el del zodíac o el del planeta Venus. Quins cracs! ​

Matemàtics genials
Per poder fer tots aquests càlculs, els maies van desenvolupar un sistema aritmètic vigesimal. És a dir, que estava basat en el número 20... que és el resultat de sumar tots els dits de mans i peus d’una persona! Aquest sistema també destaca per haver inventat el zero per primera vegada a la història. Els maies ho van aconseguir molts segles abans que els europeus coneguessin aquest número tan especial —i tan útil!—, que els àrabs van portar de l’Índia.

Tot ben anotat
Els maies van crear una escriptura jeroglífica molt i molt complicada, que al llarg de tota la seva història va tenir més d'un miler de signes diferents. Poques persones sabien llegir, i encara menys escriure. Però els que en sabien... escrivien a tot arreu! Sobre pedra, sobre fusta, sobre ossos, sobre petxines, sobre pots de ceràmica... i també sobre paper, evidentment. L’escriba feia servir un pinzell i tintes d’origen natural de color negre, vermell, blau, verd i groc. El paper el feien amb fibra de l’escorça de l’arbre d’amate. Creaven llibres de paper plegat llarguíssims i els posaven cobertes de fusta. Sovint les folraven amb pell de jaguar. Quin estil!

6 Un joc molt seriós
Que la pilota no caigui a terra!
Que la pilota no caigui a terra! Eva Palomar

Veieu aquesta pista de joc del dibuix? A cada ciutat maia n’hi havia una, com a mínim. Servia per fer partits de pitz, una barreja estranya de tenis, voleibol i bàsquet. Però no us penseu que era un esport qualsevol! Per als maies era molt més que un passatemps... El joc de pilota era una cosa que tenien en comú tots els pobles antics de Mesoamèrica: hi jugaven els olmeques, els maies i els asteques. Té més de 3.000 anys d’història, i els arqueòlegs n’han descobert més de 1.500 camps de joc! Era alhora una competició d’habilitat física i un espectacle molt relacionat amb les seves creences religioses. El joc escenificava la lluita entre el bé i el mal, la vida i la mort, el dia i la nit.

Comença la representació
Els partits començaven amb cerimònies molt elaborades, acompanyades de música, dansa i teatre. Els jugadors arribaven ben guarnits. I com s’hi jugava? Hi havia diverses variants de les regles, però sempre era un joc d’equip i sempre es feia servir una pilota de goma. Cada equip tenia dos o tres jugadors i una línia central separava els dos camps. L’objectiu era mantenir la pilota en joc, fent-la passar d’un camp a l’altre. La pilota es colpejava amb colzes, genolls i malucs. No es podia tocar ni amb els peus, ni amb les mans ni amb el cap. Que difícil, oi? Era falta si la pilota botava dues vegades abans de poder-la retornar, si anava fora de la pista o si es tocava amb una part del cos prohibida. 

Partits eterns
El partit podia allargar-se tot un dia! Però si un dels equips aconseguia fer passar la pilota per dins dels cercles de pedra situats al mig de la paret, obtenia una victòria instantània! La pilota estava feta de cautxú, una goma que s’extreu d’un arbre. Pesava entre 3 i 4 quilos, feia uns 30 centímetres de diàmetre, era sòlida i botava moltíssim! Com que era duríssima i agafava gran velocitat, els jugadors es protegien amb tires de cuir i peces de roba encoixinades amb cotó en braços i cames, i amb una mena de cinturons de tela, cuir, vímet o fins i tot fusta. Tot i això, quedaven ben matxucats! No era estrany que algú es trenqués un os o quedés ferit en els òrgans interns després d’un mal cop de pilota... A més, al final d’alguns partits especials, de vegades se sacrificava l’equip dels perdedors o s’executaven presoners llançant-los daltabaix dels edificis.

7 El quiz
 

Subscriu-t'hi

PetitSapiens32Portada

Si has arribat fins aquí deu ser per alguna cosa i volem pensar que és perquè t'ha agradat el que has vist. Per això t'animem a subscriure't al Petit SÀPIENS (si és que encara no ho has fet). Puja amb nosaltres a la màquina del temps!

Subscriu-t'hi

Comentaris

En vols més?

Inscriu-te al newsletter de SÀPIENS i uneix-te a la nostra família. Ja som més de 26.000

Portada del número 218 del SÀPIENS (maig 2020)

Redimim els Borja

Alliberem de la llegenda negra la nissaga més poderosa de la nostra història. I ho fem amb Joan F. Mira com a director convidat

1 any de SÀPIENS  i de REGAL l'Atles català de Cresques 24,90 €

Subscriu-t'hi

Números endarrerits

En vols més?

Inscriu-te al newsletter de SÀPIENS i uneix-te a la nostra família. Ja som més de 26.000

Aquest lloc web utilitza 'cookies' pròpies per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis i, també, l'anàlisi dels hàbits de navegació dels usuaris. Si contineu navegant, accepteu la instal·lació de les mateixes. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per, si així ho desitja, impedir que aquestes siguin instal·lades en el seu disc dur, tot i que haurà de tenir en compte que aquesta acció podria ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web. Més informació Accepto