Abans de donar el cop de porta definitiu, Teresa Amatller fa una darrera ullada al seu pis. La llum que s’escola pels porticons del menjador deixa entreveure l’elegant decoració de parets, terres i sostres. Als peus de l’escala, el xofer carrega al cotxe les maletes que tragina la minyona amb presses. Tan bon punt el vehicle enfila passeig de Gràcia amunt, Amatller es gira i contempla per darrer cop la característica façana esglaonada de casa seva. Fa pocs dies que la insurrecció militar del 19 de juliol ha fracassat a Catalunya i la majoria de la gent del seu entorn ja ha fugit en vaixell cap a Gènova. Aquí el consolat espanyol (partidari del bàndol franquista) rep els fugitius i n'organitza la repatriació cap a territori nacional. Un cop arribats a l’Estació Marítima, no tots es queden en aquesta ciutat italiana. Alguns se’n van a Marsella; d’altres, a San Remo. Teresa Amatller marxa a Torí, on té un contacte: Càndida Cros, la seva mare. 

La relació entre totes dues havia estat complexa des que amb set anys va anar a viure amb el seu pare, el difunt industrial xocolater Antoni Amatller. Malgrat tot, en esclatar la guerra, Josep Coronas —la persona que li envia la pensió— li ofereix l’adreça de Torí i Amatller no ho dubta. Té massa por dels grups d’incontrolats anarcosindicalistes. També sap que tard o d’hora la Casa Amatller pot ser espoliada o decomissada i per això demana a Josep Gudiol, que a més de ser el seu assessor artístic i marit de la seva neboda treballa d’arquitecte per al Servei de Patrimoni Artístic de la Generalitat, que la protegeixi.

Les dues primeres cartes són del 23 de setembre i del 7 d’octubre del 1936; Gudiol i Cook hi parlen de la necessitat d’enviar a Torí els diners de les vendes als Estats Units de les còpies fotogràfiques de l’Arxiu d’Arqueologia Catalana. En una tercera missiva, del novembre del 1937, Cook informa Gudiol que no ha tornat a tenir notícies d’Amatller ni li ha demanat més xecs. Per aquestes converses, sembla clar que Amatller va sortir precipitadament de Barcelona sense tenir resolt el manteniment econòmic. 

L’última carta ens fa saber que disposava de recursos econòmics limitats i confirma que es va estar a Sant Sebastià
Però la més reveladora de totes és la carta que Cook envia a Gudiol el maig del 1939, un cop ja s’ha acabat la guerra i Teresa Amatller torna a estar instal·lada a Barcelona: “Pel que fa a la Srta. Amatller, les qüestions financeres són com segueixen: la tardor del 1937 vaig rebre una carta d’ella dient-me que anava curta de diners i li vaig enviar un xec per valor de 100 $ a nom d’Albert Sidi [...]. Ella ja havia deixat París i no va rebre aquests diners. Aleshores em va tornar a escriure i li vaig enviar, el 4 d’octubre del 1937, un dels teus xecs de 100 $ [...] i el xec cancel·lat a nom d’Albert Sidi. Ella em va notificar que ho havia rebut des de Sant Sebastià [...]. Em va dir que s’estava a casa d’uns amics”. 

La capital de Guipúscoa va ser la ciutat que va acollir el gruix dels catalans que havien fugit de la zona republicana, tot i que també n’hi va haver que es van instal·lar a Sevilla, Pamplona, Salamanca i Burgos.

Només una tercera part dels prop de cinquanta mil o seixanta mil catalans que es van refugiar a l’Espanya nacional van acabar afiliant-se a les milícies falangistes. Molts eren prohoms de l’alta burgesia fonamentalment catòlics i conservadors i també persones procedents del catalanisme de dretes de la Lliga que van decidir limitar-se a donar el seu suport a Franco però que van mantenir un perfil polític poc abrandat. La majoria estaven més preocupats per mantenir el seu estatus social i econòmic i per organitzar el seu retorn a Catalunya tan bon punt guanyés el bàndol rebel. 

L’ambient a Sant Sebastià era amable i distès. Alguns d’aquells catalans exiliats s’estaven als hotels Biarritz, Niza, San Ignacio, Hispano-Americano o Príncipe de Saboya. També n’hi havia en les pensions del carrer San Martín i en pisos i finques llogades al barri Gros, on se sentia parlar tant català que els veïns el van rebatejar com a Barceloneta. Per Tots Sants, algunes pastisseries de Gros van vendre panellets, a la Casa Ayestarán cada diumenge hi havia tortells de nata i crema i en algunes xarcuteries del barri de San Ignacio van començar a vendre’s botifarres de Vic i mongetes seques. I igual que es va fer en altres llocs de l’Espanya franquista, a la parròquia de San Ignacio de Sant Sebastià es va entronitzar la Mare de Déu de Montserrat amb un final de Virolai adaptat als temps. “Reina de Pau, avui cobreix la nostra terra / un negre crespó [...]".

Durant aquest període, sembla que les relacions de Teresa Amatller amb les amistats que havien quedat al bàndol republicà, com Josep Gudiol, es van aturar pràcticament del tot. El risc que suposava per tothom mantenir aquest tipus de comunicacions és evident. Cal tenir en compte, per exemple, que tota la correspondència era sistemàticament i exhaustivament revisada per la censura. També s’escoltaven les converses telefòniques. El falangista Josep M. Fontana Tarrats explica com resultava de difícil per a aquests catalans conversar en castellà amb els seus parents o amics per telèfon. Diu que, després de diversos advertiments, els censors sovint acabaven donant-se per vençuts: "Muy bien. De acuerdo. Hablen en catalán pero hagan el favor de ser breves".

Filantropa respectada
Desconeixem doncs tot allò relacionat amb Teresa Amatller a Sant Sebastià. Ni tan sols sabem on era “la casa dels amics” on va residir, però és fàcil imaginar-nos-la saludant cares familiars pel passeig de la Concha, que es va convertir en el nou passeig de Gràcia. Ella era tota una personalitat, una filantropa respectada, membre de la Junta de Museus i propietària d’una de les cases més famoses de Barcelona. És ben possible que alguna vegada la convidessin al Café del Rhin i al Xauen, i que en aquests espais, noves sucursals de les cafeteries barcelonines Maison Dorée i Oro del Rhin, compartís taula amb els Trias de Bes, els germans Fontanals, les famílies Castellet, Sabater, Mateu, Pallejà, Lacambra, Tusquets... 

El secret més ben guardat de la Casa Amatller 
D’acord amb la correspondència recuperada, hi ha constància que el maig del 1939 Teresa Amatller tornava a ser a Barcelona. Era l’inici d’una nova etapa i Amatller ho sabia. Per això va demanar un favor als manobres que li van condicionar el pis: amagar la sanefa decorativa d’una de les cambres i que reprodueix la primera estrofa del cant d’Els segadors, però “sense fer-la malbé”, devia especificar. La sanefa es va tapar amb roba i, gràcies a això, avui la podem veure tal com la va dissenyar en el seu dia l’arquitecte Puig i Cadafalch.

L'Institut Amatller d'Art Hispànic
El 1941, Teresa Amatller va fundar l’Institut Amatller d’Art Hispànic. El seu testimoni va ser clau per ajudar Josep Gudiol en el seu judici de depuració. Pel que fa a l’àmbit familiar, Amatller va acollir la seva mare en una casa de Barcelona però no li va permetre mai entrar a la Casa Amatller.