Les petites dimensions de la cavitat on hi ha les pintures del Cogul (té uns deu metres d’amplada, quatre d’alçària i una concavitat de no més de tres metres de fondària que dóna accés a les pintures) no fan desmerèixer el conjunt que hi ha al seu interior. La balma acull fins a 34 figures que, segons els experts, correspondrien al període epipaleolític (entre 6.500 i 10.000 anys enrere), cinc motius esquemàtics del neolític (entre 3.200 i 6.500 anys enrere) i centenars d’inscripcions, entre les quals els estudiosos han descobert lletres ibèriques i llatines. Allò que més va cridar l’atenció als seus descobridors, Ceferí Rocafort i Juli Soler, va ser, sens dubte, el reguitzell de figures humanes, majoritàriament dones, que, segons explicaven en el seu relat al butlletí del Centre Excursionista de Catalunya (CEC), no s’havien vist mai fins aleshores en pintures similars. Cal destacar que els entesos en art i els intel·lectuals de l’època, en general, estaven especialment sensibilitzats respecte a l’art rupestre, sobretot arran de la publicació, el 1906, de tot el que hi havia i de tot el que es feia dins de la cova d’Altamira, a Cantàbria.

L'escepticisme inicial dels científics 
Encara que la troballa d'Altamira hagués tingut lloc l’any 1879, les grans dosis d’escepticisme que inicialment va provocar en els científics el descobriment va fer que la importància del jaciment no transcendís de manera generalitzada fins molts anys més tard. I Ceferí Rocafort ho devia saber, i potser per això, després de detallar minuciosament tot el que van veure a la cova, va voler deixar ben clar que: “Per mica versat que se sigui en els estudis arqueològics, desseguida s’endevina que la composició abans descrita pertany a una època llunyana y a una civilisació rudimentària si’s vol, emperò quasi desconeguda de nosaltres”.

Quan es van pintar les escenes de la roca dels Moros?
La comunitat científica, contràriament al que havia passat a Altamira, es va bolcar ràpidament en la troballa. Després de visites i més visites de persones expertes en el tema, com ara el professor de Prehistòria i Etnografia de la Universitat de Friburg i gran estudiós de les coves càntabres Henri Breuil, van començar a sorgir diferències sobre el període històric al qual calia atribuir les pintures.

L’expert en art rupestre i investigador de l’Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social (IPHES) Ramon Viñas, va explicar en una entrevista el 2008 a SÀPIENS que Breuil va establir una cronologia paleolítica per a les pintures del Cogul. Concretament, pensava que corresponien al paleolític superior; és a dir, que serien de pobles caçadors recol·lectors i tindrien una antiguitat d’uns 12.000 anys. Els membres de l’Institut d’Estudis Catalans, per la seva banda, proposaven una cronologia lligada als pobles agricultors ramaders d’uns 8.000 anys d’antiguitat. Viñas va afegir que, a mitjan segle passat, l’arqueòleg Martín Almagro va situar-les en una etapa intermèdia: entre 8.000 i 10.000 anys enrere. I encara hi ha hagut un bon grapat més de teories.

Ramon Viñas explicava que, tot i que es pot parlar d’una cronologia que va dels 10.000 als 4.000 anys enrere, la major part de les imatges de la roca dels Moros es van pintar en un moment de forts canvis socials, d’arribada de noves tecnologies i de barreja de tradicions. “És el període que coneixem com a 'epipaleolític' i 'mesolític', situat entre 9.000 i 7.000 anys. És l’època dels darrers caçadors recol·lectors i de l’aparició dels primers agricultors ramaders.”

Una categoria pròpia: art rupestre llevantí
Tot i les diferències inicials, en una cosa sí que estaven d’acord tots els investigadors: les característiques de la cova del Cogul eren tan específiques i la feien tan diferent del que s’havia trobat fins aleshores, que calia crear una nova categoria artística en la qual poder-les incloure. És el que s’ha conegut com a 'art llevantí' o 'conjunt naturalista postpaleolític', un estil d’art rupestre propi de l’arc mediterrani de la península Ibèrica, que en les seves representacions té les figures humanes i els animals com a principals elements iconogràfics.

Les figures i les escenes que s'hi poden veure
D’altra banda, la debilitat amb què es perceben les figures i la humana necessitat de mantenir-les vives ha fet que molts dels experts que s’hi han apropat hagin volgut deixar constància de tots i cadascun dels detalls que hi podien veure. Després del primer calc que van fer Rocafort i Soler, fins l'any 2008 es coneixien fins a vuit representacions més, fetes per diferents persones, que convertien, així, el fris del Cogul en el conjunt d’art prehistòric peninsula més versionat. Així doncs, cérvols, porcs senglars, cabres alguns braus, arquers amb fletxes i dames amb faldilles fins als genolls i guarnides amb collars, dormen, dia sí i dia també, a la cova del Cogul. Rocafort va interpretar que podia tractar-se d’una mena de cambra sepulcral on es feien cerimònies. Una escena en què tot de dones semblen ballar envoltant un petit home nu amb un sexe de proporcions desmesurades ha portat alguns estudiosos a interpretar l’escena com una dansa fàl·lica.

Inscripcions llatines
La troballa per part dels experts d’inscripcions llatines força posteriors, una de les quals sembla que resa “Secundio votum fecit” (‘Secundi va fer un vot’), va portar a pensar pensar en l’existència de cultes romans duts a terme dins l’abric. Un lloc màgic? És difícil que sapiguem si algun dia ho va ser per als habitants més reculats d’aquella zona.

Ara bé, per als que sí que ho va esdevenir va ser per als més vells del Cogul, que quan eren petits sabien que només mullant les parets de la cavitat hi apareixien, com per art d’encanteri, uns dibuixos ben misteriosos. Així ho va explicar el 2008 a SÀPIENS Josep Civit, un veí del Cogul, que, com molts altres nens, feia molts anys anava tot sovint a jugar a l’indret on hi ha la roca i que tenia el privilegi de delectar-se amb aquelles estranyes figures. Les mateixes figures que, a causa de la seva importància històrica i artística, van ser mereixedores, a partir de l’any 1998, de formar part de la llista del Patrimoni Mundial de la Humanitat de la Unesco, juntament amb altres conjunts d’art rupestre del Mediterrani de la península Ibèrica. 

La roca dels Moros del Cogul. Jordi Mestre