Durant tota l'edat mitjana, la naturalesa era el centre d'atenció de l'home, que l'escodrinyava amb curiositat no exempta de por; això succeïa especialment davant del foc, element devastador que podia enderrocar l'estructura d'una església o d'una casa. Per encendre'ls, en aquell temps encara es mantenien vius els coneixements d'origen romà. El més habitual era fer servir pedra foguera, que produeix espurnes quan se la frega intensament. Es tractava, en realitat, d'una varietat mineral de la calcedònia SI02 de duresa 7 que es troba en la naturalesa de diversos colors. Per completar el procés d'encesa, s'utilitzava un arc que permetia girar un tros de fusta que s'encenia quan es produïa l'espurna. Aquesta pràctica es va anar millorant en el transcurs de l'edat mitjana, sobretot quan es va començar a fer servir com a base un tros de fong sec que s'anomena bolet d'esca (Fomes fomenta­rius) que, juntament amb fulles i pastura, facilitava encara més la producció de l'espurna.

En el segle XII, amb el descobriment de l'acer, la creació del foc va ser més fàcil, colpejant un pany d'acer contra la pedra foguera. Tot i així, la dificultat d'obtenir-ne explica que es procurés sempre mantenir vives les brases, tant en les humils cases camperoles com en els castells senyorials, mentre que a les esglésies o els grans salons es preferia mantenir una candela d'oli sempre encesa.