El Liceu és a la meitat de la Rambla de Barcelona. La Rambla, al principis del segle XIX, era un carrer molt cèntric però bastant repel·lent: aigües residuals, fang, tràfec de carruatges. Quan el 1835 els barcelonins van decidir cremar unes desenes de convents, un dels que va rebre va ser el dels Trinitaris, que va quedar abandonat. Amb la desamortització, l’espai va ser adquirit per diversos membres de la burgesia local per tal de construir-hi un teatre que competís amb l’altre gran teatre del moment, el de la Santa Creu, situat una mica més a prop de mar.

El Liceu, lloc de reunió de la burgesia catalana
I per finançar-lo, imaginació a la catalana: cada acció del Liceu donava dret a un seient, la qual cosa va convertir el teatre en una mena de Marina d’Or de la multipropietat musical i algunes llotges, en salons de joc o de festes molt i molt privades durant les representacions dels espectacles. Tanta burgesia i tanta capelleta no va generar entusiasme entre els obrers, que veien el Liceu com el club social de reunió dels amos. El 7 de novembre del 1893, durant la representació del 'Guillem Tell' de Rossini, l’anarquista Santiago Salvador va llançar dues bombes cap a la platea. Només va esclatar la primera, que va caure al seient 24 de la fila 13. 

L'estàtua d'Isabel II, arrossegada fins al mar
El teatre, renascut després de dos incendis, no és gaire gran. Rectifico: no és gaire gran la part que utilitza el públic. Per això, l’entrada principal s’acaba de seguida en unes escales de marbre ara presidides al capdamunt per una estàtua d’Euterpe, la musa de la música. Quan es va inaugurar, hi havia una estàtua d’Isabel II, que gaire musa en general no ho era. El 1868, quan la revolució, van agafar l’estàtua, la van lligar amb unes cordes i la van arrossegar Rambla avall fins que es va enfonsar a la mar, d’on ara surten les golondrines. Des d’aleshores sospito que les aigües del port tenen aquell aspecte tan enverinat i oliós.

Un teatre font d'estil i cultura
Les escales porten al Saló dels Miralls, que deu ser aproximadament una centèsima part del seu homònim del palau de Versalles. Aquest saló està envoltat de portes tancades que donen al Círcol del Liceu, el club dels fundadors i antics propietaris. Està decorat amb retrats de cantants, compositors i lletristes de fa força anys. Potser el que més interès em va causar va ser el retrat del llibretista Metastasio, el lletrista de Farinelli, qui, pobre, va tenir una vida trista. És clar que, amb aquest nom, no m’estranya gens ni mica.