En la V Assemblea d’ETA, que es va dur a terme en tres fases, entre el desembre del 1966 i el març del 1967, és on l’organització es va definir com a revolucionària i va decidir combatre la dictadura amb la lluita armada. Ho anomenaven 'cercle acció-repressió-acció'. Gairebé dit i fet: el 7 de juny del 1968, ETA matava el guàrdia civil José Pardines i queia el primer militant de l’organització armada, Txabi Etxebarrieta. Com a resposta, un parell de mesos després (concretament el 2 d’agost del 1968), ETA mataria Melitón Manzanas, cap de la Brigada Social de la comissaria de Guipúscoa.

El primer avís al torturador
Un text escrit per Julen Madariaga, un dels set fundadors nominals d’ETA, l’avisava ja el 1962, just després d’haver estat quatre dies i quatre nits tastant els seus mètodes: “Mientras seamos yunque, aguantaremos; pero cuando seamos martillo, golpearemos. Manzanas, Eymar (coronel jutge militar que va sentenciar nombroses penes capitals) y otros seres viles como ellos, han vuelto a las andadas. Quisiera advertirles desde estas líneas que pagarán caro sus crímenes”. Les mans i els peus de Manzanas havien pesat sobre militants del PNB, del PCE, del PSOE, d’ETA. S’havia guanyat una galdosa fama de torturador amb la Gestapo nazi de la França ocupada.

La reunió operativa per dur a terme l’assassinat va tenir lloc al convent dels pares sagramentins d’Areatza, a mig camí entre Bilbao i Vitòria. Es van repartir les feines del pla i es va acordar que mai se sabria qui seria l’autor material de la mort del policia, que l’assumirien col·lectivament. Van denominar l’acció 'Operació Sagarra' (en èuscar, ‘poma’, en al·lusió al cognom castellà de la víctima), i el sant i senya que els membres del comando van rebre a les seves bústies clandestines va ser “La tia ha mort, els funerals, demà passat”.

L'execució de Melitón
“Demà passat” era el divendres, 2 d’agost del 1968, a dos quarts de quatre de la tarda. El policia arribava a casa seva, a Irun, després de treballar al torn de matí a la comissaria de Sant Sebastià. Plovia molt, i Manzanas va sortir corrents de la parada del bus, sense prendre ni tan sols les mesures de seguretat que el comando havia previst. El militant encarregat de matar-lo s’havia amagat a la part baixa de sota l’escala de fusta, mirant d’evitar que els vells taulons cruixissin. Va saber que Manzanas entrava perquè el cotxe que l’estava esperant per fugir va tocar el clàxon dues vegades, a pocs metres de la porta exterior del domicili.

El va seguir escales amunt, fins que va posar la clau al pany. Abans de disparar, el membre d’ETA el va fitar als ulls i li va etzibar: “Melitón, mira quien te mata”; l’atestat policíac oposa a aquesta versió que “el asesino disparó a quemarropa y por la espalda”. Va buidar un carregador de la Vzor-50 de fabricació txeca, a poc a poc, set trets, un al cap, a manera de tret de gràcia, aquest en presència de la dona, que maldava per evitar que la seva filla sortís al replà i es trobés amb aquella escena macabra.

La mort de Manzanas va ser un cop terrible per a la dictadura, perquè se li disputava l’hegemonia de la violència i demostrava que era vulnerable. Franco en persona va demanar al seu entorn immediat un càstig exemplar. S’obria la primera carpeta del Sumari 31/69: el procés de Burgos. La regió militar de Burgos tenia al capdavant el capità general Tomás García Rebull, heroi de la guerra del Marroc, on va fer-se amic personal de Franco. Va afiliar-se a la Falange i va participar en algunes de les campanyes més decisives de la Guerra Civil, entre les quals hi havia la batalla de l’Ebre. García Rebull assegurava tota la mà dura i manca de garanties judicials pròpies dels tribunals militars en un consell de guerra sumaríssim.