A l’inici del segle XIV, Dant dicta una imputació que ha fet història: “L’avara povertà di Catalogna”, en referència a l’illa de Sicília quan formava part de la Corona d’Aragó. Aquest vers del poeta italià apareix a 'Paradís', el tercer llibre de la 'Divina Comèdia'. Des de llavors ens ha perseguit la fama de gasius, que també recull el gironí del mateix segle Francesc Eiximenis: “par se taula de Barcelona”, en referència a un taula amb poques provisions. I aquesta taula pobra tindrà continuïtat, el 1528, quan Francisco Delicado, a 'La lozana andaluza', deixi anar l’expressió “convite de catalanes, una vez en vida y otra en muerte”, expressió proverbial utilitzada per referir-se a uns convits molt poc freqüents.

Tal fama, atribuïda a un poble magre i avesat a les penúries del treball, s’estendrà fins a donar, al segle XIX, una tonada popular: “Des del fondo de un barranco / canta un negro con afán / Ay quien pudiera ser blanco / aunque fuera catalán”. Aquesta visió contrasta vivament amb d’altres d’anteriors que destaquen l’opulència i la riquesa. Ja al 'Cantar de Mio Cid', el primer poema èpic castellà, es fa referència a una batussa entre el Cid i el comte Berenguer Ramon II a Almenar, el 1082.

Luxes comtals
Segons el relat, el comte i els seus homes anaven ricament vestits i Berenguer Ramon, de posat altiu i orgullós, en ésser vençut es lamenta que “tales malcalçados vencieron en batalla”. I Juan Ruiz, Arcipreste de Hita, al 'Libro de buen amor', per parlar de les riqueses d’un dels seus personatges escriu, en ple segle XIV: “Non compraria la seña París nin Barçilona”, equiparant la magnificència de la capital catalana amb la seu de la cort de França.