En algun moment de la prehistòria, les pells dels animals es van començar a cosir per transformar-les en robes més còmodes. I si la gent cosia, devia tenir el que avui anomenem agulles de cosir, al menys des de fa més de 20.000 anys. Acostumats a fabricar-se ells mateixos els estris –quin remei-, utilitzaven pedres, fustes i, sobretot, ossos d'animals per fer-se punxons i agulles més o menys fins. A la Cova del Parco d'Alòs de Balaguer se n'hi varen trobar dues de senceres i sis de trencades o a mig fer, amb una antiguitat de 15.000 anys.

Al principi no tenien el petit forat per on costa tant de fer passar el fil, sinó una mena de ganxo. Però la paciència deu ser una virtut mil·lenària, perquè hi ha restes d'agulles del Magdalenià, és a dir, de fa entre 10.000 i 17.000 anys, que ja tenien aquest petit orifici. Més endavant, metalls com coure, plata, bronze o ferro supliren els ossos. Fins que els àrabs –sembla que copiant els xinesos- varen utilitzar l'acer –el mateix material que feien servir per productes amb altres aplicacions, com les espases. La forja els permetia obtenir agulles molt fines.

Que l'agulla de cosir sigui un invent tan antic no ha de fer pensar que és senzill de fer. A l'Edat Moderna els artesans necessitaven unes vint operacions successives per fabricar-les. A algú se li va acudir que un grup d'obrers podria repartir-se les feines i guanyar rapidesa. I això va ser aprofitat per Adam Smith, que el 1776, a 'La riquesa de les nacions', posava aquest exemple com a mostra dels beneficis de la divisió del treball.