Els antropòlegs no s'acaben de posar d'acord sobre la naturalesa del petó; és a dir, si és un fenomen instintiu o bé té un origen cultural. Alguns especulen sobre la possibilitat que es tracti d'una pràctica relacionada amb l'olfacte, quan la primera presa de contacte amb un altre individu es faria amb el nas, com una manera de reconèixer-lo i observar-ne l'estat físic a través de les seves olors. Per a l'antropòleg britànic John Naper els petons poden estar relacionats amb el bipedisme dels australopitecs. Segons ell, això hauria provocat que el coit es comencés a fer cara a cara, i que alguns hàbits i trets femenins passessin a obtenir la qualitat d'encants eròtics.

Es considera que el primer testimoni escrit del costum de fer-se petons es troba en quatre textos sànscrits vèdics de 3.500 anys d'antiguitat. Actualment, segons l'estudi d'una antropòloga nord-americana, el bes és present en el 90% de les cultures del món. Aquesta dada apuntalaria la teoria que el petó no és universal, tal com sostenen els que diuen que una civilització tan important i central com la grega, per exemple, no va conèixer el petó fins que Alexandre el Gran va conquerir l'Índia en el segle IV aC.