La sort en què confien molts habitants de les Espanyes en temps nadalencs té arrels italianes. Carles III de Borbó s'havia endut de Nàpols, d'on havia estat rei fins al 1759 amb el nom de Carles VII, alguns dels seus col·laboradors més preuats. Entre aquests hi havia Leopoldo de Gregorio, marquès de Squillace, secretari d'Estat i d'Hisenda, que per recaptar diners per a la tresoreria reial va importar de Nàpols un joc: la loteria o ‘beneficiata'. Mitjançant decret, el setembre de 1763 Carles III creava la loteria nacional, els guanys de la qual es destinarien a institucions benèfiques i a dotar donzelles pobres.

Aquest joc, similar a l'actual loteria primitiva, va viure el seu primer sorteig de Nadal el 10 de desembre de 1763 i es va celebrar a la seu d'Hisenda a Madrid. Ja es veia a qui havia de tocar-li cada any. Però el precedent més modern de l'actual grossa de Nadal cal cercar-lo en l'època de la guerra del Francès. El ministre del Consejo y Cámara de Indias, Ciriaco González Carvajal, va impulsar el que s'anomenaria "loteria moderna" per distingir-la de l'anterior, amb la idea de "aumentar los ingresos del erario público sin quebranto de los contribuyentes". La iniciativa va ser aprovada per les corts de Cadis el novembre de 1811, i la rifa de Nadal, limitada territorialment per imperatius bèl·lics a Cadis i la seva rodalia, va ser el 18 de desembre de 1812. Els 8.000 rals del premi va guanyar-los qui va invertir-ne 40 en el número que va ser premiat, el 3604.

El 1814 la loteria ja tenia abast estatal i usava el sistema de bombos i boles que coneixem. No va ser fins al 1892 que la rifa extraordinària del desembre va passar a denominar-se oficialment rifa de Nadal, i ni tan sols la Guerra Civil va frenar les ganes de jugar-hi, tot i que cada bàndol va organitzar el 1938, a Barcelona i a Burgos, el seu respectiu sorteig. Potser d'aquella etapa tan insana ha quedat el tòpic de la importància de la salut com a consol d'aquells a qui no els toca res.