El 1817, l'enginyer i baró alemany Karl von Drais va deixar bocabadats els seus conciutadans quan va estrenar el que s'anomenaria draisina. Era un vehicle de fusta amb dues rodes i seient que, impulsat per les cames del conductor, permetia assolir velocitats de fins a 15 quilòmetres per hora. Els avantatges gairebé acabaven aquí, perquè no tenia direcció ni fre i en les pujades ja no feia tanta gràcia utilitzar-lo.

El 1839, el ferrer escocès Kirkpatrick McMillan va dotar el sistema d'unes palanques que movien la roda del darrere, però calia aplicar-hi molta força. Al voltant del 1860, gairebé simultàniament, als constructors de carros francesos Pierre Michaux i Pierre Lallement se'ls va acudir posar els pedals a la roda del davant. Però per aconseguir més velocitat només hi havia una solució: fer la roda més gran. N'hi va haver de fins a 2,5 metres de diàmetre, cosa que les feia poc estables —si arribaves als pedals, és clar.

El 1879, l'enginyer anglès Harry John Lawson va aplicar una cadena de transmissió, moguda per pedals, que impulsava la roda del darrere. El 1885, John Kemp Starley va fer un pas més posant-hi dues rodes de la mateixa mida. El centre de gravetat més baix la feia molt més estable. La gent va perdre la por i l'ús de la bicicleta es va incrementar. I encara més el 1888, quan l'escocès John Dunlop va crear el primer pneumàtic per a bicicletes, alleugerint l'impacte dels sots i les irregularitats dels camins. A partir d'aquí, tot va anar rodat.