Tot i que els historiadors romàntics van defensar la idea que els Trastàmara van portar la decadència, aquesta idea va rebre un cop molt dur amb les investigacions de Vicens Vives, que va veure en aquesta dinastia una nova oportunitat per a un país que vivia una crisi anterior. A més, sovint s’ha discutit la legitimitat de Ferran d’Antequera per convertir-se en rei d’Aragó. Si ho examinem amb detall, veurem que la legitimitat li venia, en primer lloc, pel compromís polític assolit a Casp el 1412, on el futur rei va tenir el suport del frare valencià Vicent Ferrer. En segon lloc, procedia de la seva mare Elionor d’Aragó, filla de Pere III el Cerimoniós, una catalana de soca-rel que li va inculcar els valors del pactisme que tant li van servir en la seva nova etapa política. I també, tot i que en menor mesura, de l’educació amb Enric de Villena, l’humanista que va saber canalitzar les formes de govern italianitzants.

Amb Ferran I, la dinastia Trastàmara va aconseguir el tron de la corona d’Aragó, la vella i poderosa estructura de poder creada des dels temps de Ramon Berenguer IV. Una nova dinastia amb polítiques innovadores que va assumir els reptes d’una Mediterrània cada vegada més tensa a causa de l’avenç otomà pels Balcans i la mar Egea. A l’altre plat de la balança, s’hi ha de posar l’enfrontament, molt dur, de Trastàmares com Alfons IV el Magnànim i, sobretot, Joan II amb la classe dirigent catalana. Aquest enfrontament va donar lloc a la Guerra Civil Catalana (1462-72).