Sovint s'afirma, sia per tradició oral de pares a fills o sia pels mateixos llibres de text, que el comte de Barcelona Guifré el Pilós va ser el "fundador de la nació catalana". Es tracta d'una creença que va unida a una de les llegendes més conegudes de la nostra tradició popular: la de l'origen de les quatre barres i la bandera de Catalunya. Segons aquesta llegenda, l'emperador franc va mullar els seus dits en la sang que vessava de la ferida d'un Guifré a punt de morir i va dibuixar quatre barres en un escut daurat. Els més imaginatius també recordaran que en l'últim alè el comte va dir: "només desitjo llegar una bandera per Catalunya". Però historiogràficament Guifré no va ser ni el fundador de la nació catalana ni de l'escut heràldic, d'origen força més tardà.

Ara bé, això no vol dir que la rellevància de la seva figura sigui un mite. El paper que va tenir Guifré vers la sobirania dels comtats catalans no és menor i va estar sobretot ocasionat per la desintegració general de l'imperi Carolingi. Així, la marxa cap a la sobirania dels comtats catalans va néixer per la necessitat de cobrir un gran buit polític, provocat en bona part per la debilitat del poder reial. Va ser, doncs, filla de l'actuació dels comtes, començant per Guifré, que van treballar al servei d'un territori fins que, a partir de l'any mil, Catalunya va començar a adoptar una dimensió realment política.