Fins al segle XVI, la pólvora per a les municions de l’armament francès es preparava al barri parisenc de l’Arsenal, però les constants explosions que s’hi produïen, i en especial la del 20 de gener del 1563, que va causar desenes de víctimes mortals, recomanaren el seu trasllat al marge esquerre del Sena, aleshores als afores de la ciutat, en una zona encara poc habitada que es va batejar amb el nom de Petit Arsenal. Temps a venir, aquest indret rebria la denominació de Salpêtrière, que evocava directament la matèria primera amb la qual es preparava la pólvora ('sal de pedra' amb una barreja de sofre i carbó).

En aquella època, la pobresa s’havia incrementat considerablement a París per l’arribada de gent sense recursos que fugia de la misèria del camp, i la ciutat suportava milers de pidolaires, rodamons, lladres i prostitutes. A fi de reglamentar la mendicitat, Lluís XIV va promulgar un edicte l’any 1656 que establia una nova categoria d’institucions, els hospitals generals, amb el propòsit d’albergar tota aquesta població marginal. Així, es va crear l’hospital de Bicétre, reservat a la població masculina; el de la Pitié, per a nens, i la Salpêtrière (aprofitant els antics locals de la pólvora, ja en desús), per a dones i nenes.

D'hospici a hospital
Tot seguit, fou prohibit demanar almoina als carrers de París i es publicà una ordenança que obligava al confinament dels captaires en aquests 'hospitals'. Els edificis de la Salpêtrière es van fer petits en poc temps, i al segle XVIII va esdevenir el més gran hospici d’Europa: 8.000 dones pensionàries el 1788.

Gràcies a l’experiència d’aquestes institucions, França va poder posar en marxa un sistema sanitari públic que contemplés les condicions dels interns (higiene, ventilació, aigua...) i va introduir l’especialització dels equips de salut.