La decisió del 1715 d'implantar el cadastre a Catalunya tenia com a objectiu, en teoria, aconseguir l'equitat fiscal entre estaments i amb altres territoris de l'Estat, i conèixer fil per randa el país com a pas previ a l'aplicació de noves polítiques. Sota la denominació genèrica de cadastre s'ha de distingir tres formes d'impost, les quals ja donen compte del seu abast: el real, el personal i el de guanys. El primer gravava els béns immobles i els ingressos derivats de rendes no lligades amb l'activitat professional, les quals gravava el segon, el personal. D'aquest n'estaven exclosos els eclesiàstics, la noblesa i els qui gaudien de privilegi militar. El de guanys afectava, a grans trets, el comerç i la indústria.

Tot i que s'ha destacat el seu caràcter progressiu com un avenç en la justícia impositiva, el cert és que aquesta característica ja era present en els tres darrers serveis votats en el període anterior. El que és innegable, en canvi, és que el nou impost va multiplicar per set la pressió fiscal del Principat, en un context de postguerra i de misèria. Per aquest motiu va ser conegut com a catàstrofe. El seu caràcter de quota fixa, tanmateix, va fer que progressivament anés perdent pressió fiscal, sobretot a les comarques litorals, en què el creixement econòmic va ser espectacular al llarg del segle XVIII.