Un costum tan poc transcendent com el de menjar-se els terrossos de sucre que li servien als bars amb el cafè va donar sobrenom a qui va ser un dels líders més destacats de l'anarcosindicalisme català de principis del segle XX: Salvador Seguí. La seva intensa tasca com a defensor de la classe obrera el va portar diverses vegades a la Model, la primera d'aquestes l'agost de 1907, poc després d'haver impulsat la creació del sindicat Solidaritat Obrera.

Anys més tard, i ja sent secretari general de la CNT, el Noi del Sucre va ser retingut de nou en aquest centre penitenciari arran de la vaga de la Canadenca. La lluita, entre els mesos de febrer i març de 1919, va marcar un punt d'inflexió en les reivindicacions laborals amb la conquesta de la jornada de vuit hores, però l'acció va ser durament reprimida, amb l'ocupació de la ciutat per part de l'exèrcit, la declaració de l'estat de guerra i l'empresonament d'uns 15.000 sindicalistes.

Salvador Seguí va passar la vaga pres a la Model. Va ser alliberat quan aquesta es va acabar, però hi va tornar a ser reclòs pocs mesos després. Formava part de la trentena de persones que Severiano Martínez Anido havia ordenat detenir en la sistemàtica croada repressiva contra el moviment obrer que duia a terme des que havia estat nomenat governador civil el novembre de 1920. Presos governatius que no havien estat processats ni condemnats però que eren privats de llibertat.

A la llista negra també hi havia el seu amic d'infantesa Lluís Companys, amb qui posteriorment seria traslladat al penal de la Mola de Menorca. Tots dos ja havien compartit abans estada a la Model, quan, durant un dels empresonaments de Salvador Seguí, Companys l'havia anat a assistir com a advocat i les autoritats ja no el van deixar marxar. De fet, Companys va estar fins a 14 vegades pres a la Model durant el període monàrquic i se'l va arribar a anomenar l'Ocellet per les constants entrades i sortides de la gàbia penitenciària.

Els destins de Seguí i Companys s'encreuarien fins al final. Es veurien per última vegada el 10 de març de 1923, compartint taula, cafè i sucre al bar El Tostadero de la plaça de la Universitat, on es van trobar amb Vicenç Botella i Francesc Comas. En la convulsa Barcelona de l'època, els cafès eren espais de trobada, de discussió política i d'organització reivindicativa. Van conversar, premonitòriament, sobre l'amenaça que suposava el Sindicat Lliure, format per homes armats de la patronal. Poca estona després, tres pistolers d'aquest grup tirotejaven enmig del carrer Comas i Seguí. El Noi del Sucre moriria allà mateix a la prematura edat de 36 anys, truncant la trajectòria d'una figura que per a alguns estava cridada a millorar l'entesa de l'esquerra.