El gran dilema rus, des que Sibèria va quedar annexionada a l’imperi dels tsars, va ser decidir si el futur d’aquell vast territori havia de ser colonial o penitenciari. Al debat van col·laborar-hi, a mitjan segle XIX, tres grans entitats de l’època: la Societat Geogràfica de la Rússia Imperial, la Societat per al Progrés Comercial i Industrial de Rússia i la Societat de la Marina Mercant, autèntics lobbys al darrere dels quals hi havia el siberià Mikhail Sidorov, propietari de mines d’or i un dels empresaris més influents de la Rússia del segle XIX. Va ser ell qui, prometent enormes recompenses, va propiciar que perdularis de tot tipus s’embranquessin en viatges i expedicions impossibles que, ben esbombades per la premsa, feien la delícia del poble rus, que tenia molt tocada la línia de flotació de la seva autoestima.

No cal estranyar-se’n: la derrota a la guerra de Crimea el 1856, que va deixar Rússia sense cap influència als Balcans, i la venda d’Alaska als Estats Units per part d’Alexandre II el 1867, a més de comportar la caiguda en picat de la circulació de mercaderies per via terrestre, contrastava vivament amb les reeixides campanyes colonials a l’Àfrica de la majoria de potències europees, que la premsa russa explicava amb un gran luxe de detalls. Els russos anaven necessitats d’herois i una aventura com la del vaixell 'Utrenniaia Zaria', que es va convertir en la primera embarcació siberiana a arribar a Sant Petersburg, llavors la capital russa, des del riu Ienissei (Sibèria), n'és un bon exemple. El debat van guanyar-lo els partidaris d’explotar les riqueses siberianes, que van aconseguir que el tsarévitx Nicolau II es comprometés amb la construcció d’una línia fèrria que unís Moscou amb Vladivostok: el Transsiberià. L’objectiu era que l’hivern, que gelava els grans rius navegables, no impedís el transport de mercaderies. La primera pedra va posar-se el març del 1891 i les obres no es van completar fins al 1916.