Després de la capitulació de Barcelona l’11 de setembre del 1714, tothom va tornar a la seva feina per recuperar una normalitat sovint alterada per la guerra. A diferència d’altres capitulacions viscudes per la ciutat, aquesta va alterar més que cap d’anterior i que cap guerra la normalitat del país. Amb el Consell de Cent dissolt, el Consolat de Mar diluït, la universitat tocada de mort, el barri de la Ribera destruït i els defensors de Barcelona empresonats o executats, els Borbó van imposar a Catalunya un nou ordre centralitzat que quasi va ofegar el país. No obstant això, la societat barcelonina es va conjurar per aconseguir el progrés econòmic i va acabar assentant les bases de la indústria moderna. Entre el 1714 i la fi del segle XVIII, la ciutat només va viure dos moments d'inestabilitat.

El primer va ser el 1773, amb l’esclat d’una revolta popular que s’anomenaria l’avalot de les Quintes, motivada per l’aplicació del sistema de quintes per sorteig al Principat quan fins aleshores el reclutament per a l’Exèrcit havia estat per voluntariat. En arribar les dates de confeccionar les llistes per al sorteig, sense que haguessin prosperat les protestes que tal mesura originava, aparegueren pels carrers de la ciutat pasquins que incitaven a la insurrecció. El 4 de maig un grup de joves va entrar al campanar de la catedral i hi va tocar a sometent, cosa que va escampar l’alarma, i un altre grup que va intentar fugir de Barcelona pel portal Nou va ser tirotejat pels guàrdies.

Aquests esdeveniments van transcendir a tot Catalunya i homes que per edat havien d’entrar al sorteig de les quintes van escapar cap a França. Es van elevar memorials a Carles III, enmig d’un malestar general accentuat per les topades entre civils i militars, en els quals se li manifestava com repugnava al caràcter català la incorporació forçosa a l’Exèrcit i les conseqüències que per a l’agricultura i la indústria tindria una pèrdua de població. Els avalots van cessar en instaurar-se de nou el sistema de voluntariat i ser substituït el capità general que havia emparat el sorteig, Bernardo O’Connor y O’Phaly, i si bé no hi va haver represàlies, el Govern es va cobrar la seva revenja en abolir la diputació de gremis i col·legis professionals. 

"Fora la fam!"
El segon moment d’inestabilitat va ser una altra revolta popular, coneguda com els Rebomboris del Pa, el 1789, mesos abans que arrenqués la Revolució Francesa. El 28 de febrer d'aquell any, la població de Barcelona, que havia augmentat per la banda del proletariat i feia dos anys que patia els efectes d’unes males collites, va rebre indignada l’anunci de la pujada dels preus del blat, que incidien en els d’un aliment bàsic com el pa. La multitud va assaltar, saquejar i incendiar la fleca municipal al crit de “Fora la fam!”, malgrat l’oposició de les tropes enviades pel capità general, Francisco González y de Bassecourt, comte d’El Asalto.

L’1 de març, amb el comte refugiat a la Ciutadella, el poble es va congregar al pla de Palau i el bisbe de la ciutat i alguns nobles van donar-li garanties per escrit que el preu del blat no pujaria, però la gent va reclamar també una reducció dels preus de més aliments bàsics, com la carn, el vi i l’oli. Finalment, els disturbis van apaivagar-se el dia 2 mitjançant patrulles ciutadanes organitzades pels regidors i les classes dirigents. El comte d’El Asalto va ser substituït pel comte Francisco Antonio de Lacy, que va desencadenar una forta repressió: es va deportar un centenar de persones i va haver-hi set condemnes a mort. Sense ideari ni líders, la revolta no va superar la categoria d’avalot provocat per una crisi de subsistències pròpia de l’Antic Règim.