El nom de la presó ho diu gairebé tot: el nou centre penitenciari havia de ser modèlic, pensat no tant per a castigar les culpes dels presos, sinó per redimir les seves penes. Els reclusos hi havien de poder tenir una vida digna, en cap cas humiliant. Per això, el seu primer director quedava lluny de la imatge de l'alcaid castigador, amo absolut de la voluntat dels presos.

Ramon Albó (1872-1955) era un advocat vinculat a cercles catòlics i conservadors que va trobar-se al capdavant de la Junta de Construcció de "la nueva cárcel de Barcelona" quan, el 1896, va morir el seu principal ideòleg i fundador de l'Associació per a la Reforma Penitenciària a Espanya, Pere Armengol i Cornet. Aquest, que havia col·locat la primera pedra de la futura Model, el 3 de juny del 1888, s'havia inspirat en la teoria de Jeremy Bentham, pare de l'utilitarisme, la doctrina teòrica que advocava per fer lleis on la utilitat, per al bé social, passés per sobre de la moralitat.

Albó considerava que pensar en la rehabilitació dels condemnats era més productiu que no pas un càstig excessiu que fomentés l'odi i la necessitat de revenja. Albó, que havia estat el primer jutge del Tribunal de Menors de Barcelona, ho va deixar ben clar en el discurs inaugural del nou centre: "l'horrible pati de la Gardunya [antiga presó de Barcelona] se substituirà per la cel·la higiènica amb instal·lació sanitària completa; pel reglamentari passeig cel·lular; les pràctiques religioses i, sobretot, la missa, que era una riota celebrada de la manera com havia de tenir lloc […], a la cridòria succeirà el silenci, a la dissipació, el recolliment; a les bestieses entre diverses comeses, la separació i l'aïllament entre presos; a la lectura en comú del fullet pornogràfic, la particular i profitosa del llibre moral i instructiu".