Del segle XVII en endavant, les relacions comercials dels catalans amb els mercaders del nord d'Europa es van intensificar. D'aquests n'obtenien productes com teixits, cereals i peix (arengada i bacallà), a canvi de vi i aiguardent. Com sabem, per motius culturals i religiosos, tradicionalment els catòlics no poden menjar carn durant els quaranta dies que dura la Quaresma, raó per la qual el bacallà, sobretot en època moderna, va guanyar pes durant aquest període per substituir la carn.

I va ser tot un èxit, per dos motius. En primer lloc, el bacallà va ser ben acollit per l'ideari catòlic. I, en segon lloc, juntament amb les arengades, era dels pocs peixos que podien arribar en bones condicions des del mar del Nord (en estar salat o assecat) i a baix cost (gràcies als grans vaixells anglesos i holandesos) fins a l'interior català. Era un subministrament innovador i que resistia els llargs viatges, cosa que amb qualsevol altre peix o carn no es podia fer. A més, era proteïna que arribava del mar i no de la terra; per tant, no competia amb l'agricultura del Principat.

És per això que avui dia a l'interior de Catalunya els plats típics amb peix són principalment de bacallà: bacallà amb samfaina, bacallà a la llauna, esqueixada de bacallà...