Solidaritat Catalana és la resposta del país als fets del 'Cu-cut' i 'La Veu de Catalunya' del 1905, quan un grup d’oficials de la guarnició de Barcelona van assaltar i saquejar la redacció d’aquests dos òrgans de premsa de la Lliga Regionalista: el primer, un setmanari satíric; l’altre, un diari d’informació general. La major part de l’Exèrcit, en lloc de condemnar aquests fets vandàlics, els van enaltir i van impulsar la llei de jurisdiccions del 1906, que convertia en jutge i part els militars: ells mateixos podien jutjar tot allò que consideressin contrari a la unitat d’Espanya o a l’estament militar.

El resultat fou la formació del primer moviment polític unitari català, format per catalanistes, republicans i carlins. Solidaritat Catalana, en les eleccions del 1907, va guanyar amb el 67% dels vots, obtenint 41 dels 44 diputats. Qui més se’n beneficiava era la Lliga, el partit hegemònic, amb prestigi i poder, i amb Prat de la Riba de màxim dirigent. No hi estava representat l’aleshores complex i dividit moviment obrer; i hi eren contraris el lerrouxisme i els partits monàrquics.

Les profundes diferències socials, polítiques i ideològiques entre ells van aparèixer aviat, però el seu ocàs definitiu va ser amb la Setmana Tràgica. En el moviment catalanista apareixia una dreta conservadora en l’aspecte social i una esquerra que optava per apropar-se al moviment obrer i popular.