El 22 de juny del 1940 es va firmar l'armistici de Compiègne, que suspenia definitivament les hostilitats entre França i el Reich alemany. El lloc elegit per a la signatura va ser el bosc de Compiègne, a 65 quilòmetres al nord de París, en el mateix vagó de tren on els alemanys havien hagut de signar l’armistici del 1918.

Les condicions del conveni van ser molt dures: més d’un milió i mig de presoners de guerra continuarien en captivitat fins que no se signés un acord de pau; la meitat nord i tota la costa atlàntica francesa passarien a ser ocupades pels alemanys; França hauria de pagar el manteniment de l’exèrcit d’ocupació; a la zona no ocupada, l’exèrcit francès quedaria limitat a 100.000 efectius; la sobirania francesa es mantindria sobre el conjunt del territori, inclosa la zona ocupada, però Alemanya hi exerciria els drets de potència ocupant; França conservaria l’imperi colonial i la flota de guerra, i lliuraria a Alemanya tots els refugiats polítics alemanys austríacs en territori francès. Amb aquestes condicions, què va portar el país gal a signar l'armistici?

Una França traumatitzada per la Primera Guerra Mundial
França havia declarat la guerra a Alemanya el 3 de setembre de 1939 com a resposta a la invasió de Polònia dos dies abans. Els francesos es van mobilitzar sense alegria però sense grans reticències. Havien assumit que tenien un compromís indefugible amb Polònia i que calia aturar d’una vegada l’expansionisme alemany. França estava traumatitzada per les pèrdues humanes de la Primera Guerra Mundial, i no se n’havia refet ni demogràficament ni psicològicament.

Una derrota humiliant davant l'exèrcit alemany
Quan Adolf Hitler va arribar al poder el gener del 1933 i va posar en marxa el seu pla de rearmament i de reivindicacions territorials, els francesos van adoptar una estratègia defensiva en el terreny militar amb la construcció d’un sistema de fortificacions, suposadament infranquejable, conegut com la 'línia Maginot'. Diem “suposadament infranquejable” perquè no va poder evitar la derrota de França el 1940. L’ofensiva alemanya a través del massís de les Ardenes, combinant l’acció dels tancs, la infanteria motoritzada i l’aviació, va infligir en poc més de quatre setmanes una humiliant derrota a l’exèrcit francès i al cos expedicionari britànic.

Les causes de la desfeta de l’exèrcit francès, considerat el millor d’Europa als anys trenta, encara són objecte de controvèrsia. Els francesos disposaven d’un material d’excel·lent qualitat, però insuficient en aviació, antiaeris i artilleria antitancs i molt deficient en comunicacions. La preparació dels oficials de primera línia era bona i la moral de la tropa era elevada, tot i els traumes i divisions de la societat francesa.

De Gaulle vs. Pétain: continuar la lluita o sortir de la guerra
El que va fallar va ser, sobretot, l’estratègia de l’alt comandament, ancorada en conceptes antiquats de la guerra del 1914-1918, sense oblidar que l’exèrcit alemany era en aquell moment formidable. Davant la victoriosa ofensiva de la Wehrmacht, el govern francès, que havia abandonat París i s’havia refugiat a Bordeus, estava indecís. D’una banda, el general Charles de Gaulle, sotssecretari de Defensa, era partidari de continuar la lluita. De l’altra, el mariscal Philippe Pétain, venerable heroi de la Primera Guerra Mundial, estava decidit a sortir de la guerra per reconstruir França d’una altra manera.