Les armes químiques contenen agents tòxics produïts per síntesi química, emprats per matar o malferir. El primer cop que es van utilitzar de manera massiva va ser a la Primera Guerra Mundial. Aquest conflicte es va caracteritzar per llargues etapes de desgast i estancament dels fronts. Per arribar a les trinxeres enemigues, es va desenvolupar armament de més abast i granades de mà molt lleugeres, que s'omplien de gasos tòxics. Els primers a fer-ho servir van ser els francesos, que l'agost del 1914 van atacar tímidament els alemanys amb gasos lacrimògens. Però els germànics, que eren la gran potència química del món, van ser els primers que van perpetrar un gran atac químic: el 22 d'abril del 1915, a Ieper (Bèlgica), van llançar un núvol de clor contra els britànics. El resultat va ser que 5.000 soldats van morir i 15.000 més van quedar-ne afectats.

Una cursa letal
Els britànics s'hi van tornar amb un gas nou, el fosgen, deu cops més letal. La cursa química no es va aturar i el 1917, a Riga, els alemanys atacaven els russos amb un nou agent, el gas mostassa, que tenia uns efectes abrasius esgarrifosos i es mantenia durant setmanes al sòl, obligant les tropes a abandonar les trinxeres.

Però les armes químiques tenien el risc que si el vent girava, el núvol tòxic es tornava contra els atacants. Malgrat tot, aquestes substàncies es van fer tan comunes que el 1919 entre el 30 i el 50% de la munició duia càrrega química. Al final de la guerra, s'havien llançat 113.000 tones de gasos tòxics, que havien causat més de 90.000 morts -el total de víctimes de la guerra va ser de 9 milions- i 1,3 milions de ferits. Encara somoguts, els governs van voler impedir una nova guerra química amb l'aprovació del Protocol de Ginebra (1925).