Durant tres segles, els successius monarques de la corona d’Aragó van legislar per posar fi a la diferència que els gitanos representaven. En el regnat de Ferran VI, es va produir una ràtzia molt important que va conduir milers de gitanos a la presó i a les galeres. La ‘gran ràtzia’, com se l’anomenà, va tenir lloc el 30 de juliol del 1749 arreu de l’Estat.

Aquella data, l’Estat absolutista va coordinar l’Exèrcit i l’Església per empresonar al mateix temps uns 9.000 gitanos. La coordinació de la ràtzia va ser perfecta. Les ordres van arribar a les diferents ciutats, els destacaments de les quals desconeixien el pla fins al darrer moment. Val a dir, però, que com que la definició de gitano era ambigua, es van detenir persones que pròpiament no ho eren. A més, el gruix de detinguts van ser els gitanos sedentaritzats, com se’ls reclamava des de temps dels Reis Catòlics. Aquests, com és evident, eren més fàcils d’arrestar.

A la presó o a les galeres!
Els anys posteriors de la ràtzia, uns gitanos van ser enviats a presidi i galeres, i d’altres, la majoria d’ells sedentaris, van ser alliberats. Això es deu a un canvi de tendència arreu de l’Estat. Les idees utilitaristes de la Il·lustració, procedents principalment de França, van fer replantejar la situació. D’un estadi inicial en què es plantejava l’expulsió, es va passar a un interès per la seva assimilació. Calia que els gitanos fossin ciutadans per tal que l’Estat se’n pogués beneficiar.