Abans i durant la crisi dels míssils de Cuba del 1962, el contacte entre els Estats Units i la Unió Soviètica es feia a través de cartes i d’ambaixadors. Quan Khruixtxov volia adreçar-se a Kennedy, feia arribar una carta a l’ambaixada nord-americana a Moscou; de la mateixa manera que, quan el president nord-americà es volia dirigir al líder soviètic, feia portar una carta a l’ambaixada de l’URSS a Washington.

12 hores per rebre una carta
Aquest sistema tan rudimentari de comunicació mostrava les seves limitacions en una situació de crisi com la del mur de Berlín o la dels míssils. Un missatge tan clau per a la crisi cubana com el que Khruixtxov va enviar el 26 d’octubre, va tardar 12 h a ser traduït i lliurat a Kennedy. Era una època, però, en què també es va tardar dos dies per revelar i analitzar les fotos dels míssils obtingudes per l’avió espia U-2.

Per superar aquestes limitacions, just després de la crisi es va establir el telèfon vermell, la comunicació directa entre la Casa Blanca i el Kremlin. La denominació la va inventar la premsa. Se suposava que era vermell perquè es tractava d’una comunicació d’urgència. Es tractava, però, només d’un teletip.