L'any 1833 va resultar transcendental en la vida espanyola. La mort sense successió del rei Ferran VII va obrir el conflicte successori entre la seva filla, Isabel II, i el seu germà, el pretendent Carles Maria Isidre, donant pas així a l'entrontament entre liberals i absolutistes. Els carlistes eren partidaris de la tradició i apel·laven als sentiments diferencials i a les antigues institucions de la terra per atraure bona part del món rural català. Els liberals, majoritaris a les zones costaneres i a les grans ciutats, van veure aviat com el govern de Madrid, més preocupat pels fronts de guerra de Navarra i Bascònia, els deixava desemparats i havien de lluitar amb els seus propis recursos, la qual cosa no feia més que acréixer el sentiment provincialista.

Guerra sense quarter per a un model d'Estat
Catalunya i en especial Barcelona va esdevenir un camp de batalla no solament entre liberals i carlins, sinó també entre les dues faccions liberals —la moderada i la progressista— que pugnaven per imposar el seu model. Mentrestant, la burgesia, principalment la industrial, es dirimia entre la defensa dels seus interessos econòmics vinculats a les polítiques proteccionistes i la necessitat de controlar les reivindicacions obreres que podien acabar en disturbis.

Tot i el seu caràcter moderat, l’oligarquia social i econòmica catalana trobava dificultats per encaixar amb Espanya i es veia subordinada a les oligarquies castellanes, mentre al carrer els treballadors i les classes populars expressaven llur descontentament protagonitzant revoltes urbanes que a Barcelona prenien el nom de 'bullangues'. La ciutat en va viure deu, entre el 1835 i el 1843, i les últimes dues van ser reprimides amb bombardejos sobre la ciutat.