A partir de l’any 300, el cristianisme va passar de ser una secta perseguida a ser la religió preferida pel poder imperial. El 313, Licini, emperador d’Orient, i Constantí el Gran, emperador d’Occident, van establir mesures de tolerància vers el cristianisme a la part occidental amb l’edicte de Milà, que garantí la llibertat de culte i afavorí l’expansió del discurs cristià. Quan va esdevenir emperador únic, Constantí intentà posar ordre a les dissensions internes de l’Església, sobretot les encetades per Arri, un bisbe d’Alexandria que negava la divinitat de Crist. Per resoldre controvèrsies teològiques d’aquesta mena, el 325 Constantí, que encara no s’havia batejat, convocà i presidí a Nicea (actual ciutat turca d’Iznik) el primer concili ecumènic (“de tota la terra habitada”) amb participació dels bisbes de totes les comunitats cristianes: n’hi assistiren més de 300.

El concili adopta el Credo i el 25 de desembre com la festivitat del naixement de Jesús
El concili acabà amb la condemna teòrica d’Arri i amb l’adopció d’una fórmula de compromís, el famós Credo (“Crec en un sol Déu, Jesús Crist...”). A Nicea també es fixà el 25 de desembre com la festivitat del naixement de Jesús. Era quan se celebrava, per influència egípcia, el solstici d’hivern (i no el nostre 21 de desembre), en què el dia es comença a allargar. Aquesta celebració rebia el nom de Natalis Solis Invictis (‘naixement del Sol invicte’), i la identificació de Jesús amb el Sol naixent tenia un simbolisme especial: la victòria de la llum sobre la foscor.

Els orígens pagans del Nadal
A la capital del món aquest dia ja es commemorava una festa en honor d'un déu solar provinent del Pròxim Orient, Mitra, nascut en una gruta. També era el temps de les saturnals, unes festes agràries dedicades a Saturn. Es creu que l’Església féu coincidir Nadal amb aquests cultes, que tenien un fort arrelament social, per tenir més adeptes entre els pagans. S’enterrava així per sempre la hipòtesi que el Messies havia nascut a la primavera, tal com deixa entreveure l’Evangeli de Lluc. Tanmateix, des del segle II el natalici s’havia celebrat el 6 de gener.

La celebració de la Pasqua
A Nicea també s’establí que la Pasqua se celebraria el primer diumenge que seguís a la primera lluna plena, després de l’equinocci de primavera del 21 de març. Ara bé, atès que el calendari julià d’aleshores (vegeu SÀPIENS núm. 113) era lleugerament més llarg que l’any solar, passava que la Pasqua se celebrava cada any més a prop de Nadal —al segle VI, sota el papat de Joan I, Dionís l’Exigu s’encarregà de confeccionar unes taules per calcular amb més precisió aquesta data.