L’abril del 1199, Ricard Cor de Lleó estava exultant. Feia cinc anys que havia recuperat la corona i semblava un fènix renascut de les seves cendres. El desastrós final de la tercera croada i l’accidentada tornada a Anglaterra, que li va costar un humiliant any de captiveri en mans de l’emperador del Sacre Imperi, Enric IV, quedaven lluny. Tothom es tornava a vinclar als seus peus, i els poetes que li havien cantat les penes exaltaven de nou la seva autoritat.

Ricard havia resolt els problemes amb l’estranger, i les disputes amb el seu antic amant, el rei Lluís August de França, havien acabat. Podia, per fi, viure en pau. Però un guerrer és un guerrer, encara que sigui rei. A Llemotges, el vescomte del castell de Chalus va gallejar: retenia un petit tresor de la Corona. El tema era menor i qualsevol altre monarca hauria evitat jugar-se el físic en una disputa de tan poca categoria. Però Ricard va córrer a plantar-se davant del castell amb el seu exèrcit i els seus trabuquets.

Quan els cavallers del castell el van veure arribar, es van voler rendir a canvi de la vida. Però el rei estava ofès. No faria concessions. Combatria i faria penjar els defensors supervivents. Planificant l’atac final, Ricard va anar a inspeccionar les muralles. Es va deixar l’arnés al campament, però no hi va donar importància. Com deia el poeta, no l’havia aturat cap “fúria del mar, cap aparició lúgubre, ni cap aire pestilent”. Sense protecció, es passejava a l’abast dels arquers enemics. I amb virtuosa precisió un d’ells, Peter Basil, el va tocar en un braç.

Peter Basil, un jove arrogant

Pres per l’ira, Ricard va tornar com va poder al campament i va ordenar l’atac. Segons el cronista Roger de Hoveden, el metge que el va atendre era un carnisser, i li va provocar una gangrena provant d’extreure-li la fletxa. Quan Ricard va adonar-se de la seva mort imminent, els seus homes ja havien pres Chalus. El rei va ordenar que pengessin tots els presoners, excepte l’arquer que l’havia ferit, si encara era viu. Volia veure’l.

L’arquer va fer saber a Ricard que venia preparat per a tot. “Amb les teves mans vas matar el meu pare i els meus dos germans. Venja’t: suportaré tots els dolors que puguis inventar perquè tinc el consol que tu també acabaràs.” L’arrogància del jove va estovar l’orgullós cor del rei. I quan els soldats ja somiaven la lenta mort que li donarien, Ricard va prendre una determinació sorprenent: “Et perdono la meva mort”, va dir-li. Tot seguit, li va donar 100 xílings i el va deixar anar. Llavors es va concentrar en els seus afers, abans de morir.