A Barcelona hi coincidien, des del 1708, autoritats de tota mena: les reials, les del Principat i les municipals. Les primeres tenien un paper purament formal i, això sí, de domini militar. Quan el mariscal austríac Guido von Starhemberg, llavors virrei de Barcelona, va tocar el dos d’incògnit, el 9 de juliol del 1713, va fer-se evident. El seu breu virregnat va ser de desafecció amb les institucions catalanes, les que realment governaven: d’una banda, va intentar mobilitzar la noblesa i els eclesiàstics perquè acceptessin la rendició del país, però de l’altra, quan es reunia amb representants barcelonins o amb diputats —que li demanaven aclariments sobre l’evacuació—, els assegurava que no havien de patir perquè, en qualsevol cas, “l’honor de Catalunya i la satisfacció dels Comuns estaven garantits”. No fa estrany saber que, pels carrers de Barcelona, circulaven cartells crítics i se sentien cançons satíriques: “Carlos i Isabel, precisats, a la fi nos han deixats” o “Inglesos han faltat, portuguesos han firmat, holandesos firmaran, i a la fi os penjaran”.

La decisió de resistir
El darrer servei de Starhemberg va ser la signatura del conveni de l’Hospitalet, el 22 de juny. Ras i curt: les condicions de l’evacuació de Catalunya, pactades amb els borbònics. Ordres eren ordres i les que rebia el virrei eren ben clares: mantenir el país en calma, convèncer els catalans d’acceptar Felip V i organitzar la sortida dels milers de soldats imperials que hi havia escampats arreu. Per tal que la primera condició no se n’anés en orris, el virrei va optar per mantenir aquests tractes en secret. Mentrestant, la Diputació del General va convocar una Junta General de Braços, el dia 30. Era una convocatòria insòlita, amb un únic precedent: la crida de Pau Claris l’any 1641. Es tractava de reunir tots els representants de les Corts Generals que fossin a Barcelona per reunir-se, prescindint de la resta i, sobretot, obviant la norma sagrada segons la qual només el rei podia convocar-los. Justament, el que calia decidir, preveient la marxa dels austríacs, era si sotmetien el país al Borbó o si prosseguien la guerra en solitari.