L'obra de Jan van Neck és un bon exemple de la profunda revolució científica que va viure la societat europea, i per extensió occidental, del segle XVII. Aquest quadre segurament va ser un encàrrec de les persones retratades i és un bon exemple d'aplicació de la tècnica del clarobscur, que permet focalitzar l'atenció en les cares dels personatges. 

En el fons, en aquesta època de grans modificacions, el canvi més important i destacable va ser una evolució en la mentalitat de l'època, que va ampliar els horitzons del pensament fins a límits fascinants. Però aquesta gosadia va topar amb les teories científiques i filosòfiques convencionals, que havien estat difoses i controlades durant gairebé mil anys per l'Església catòlica. És per això que els nous corrents van tenir la possibilitat de florir en aquells indrets on la pressió de Roma era més feble: als països protestants, especialment Anglaterra i els Països Baixos, i també a França, que havia pogut aconseguir una autonomia considerable envers el poder eclesiàstic.

La força de la raó
En el món filosòfic, els corrents que van teoritzar la nova manera de pensar van ser el racionalisme (amb Descartes i Spinoza al capdavant) i l'empirisme (liderat per Hobbes i Locke). El tret més innovador de tots dos era l'interès per conèixer el funcionament del que percebem a través dels sentits i de la raó. En les ciències naturals, i concretament en la medicina, la renovació filosòfica va aportar una idea revolucionària per a l'època: la determinació que el cos i l'ànima eren coses separades i, per tant, objectes d'estudi diferents. Mentre l'ànima es deixava per als religiosos, el cos apareixia als ulls de la ciència completament desvinculat de la dimensió metafísica. Tanmateix, tot i aquesta mirada nova, els metges jutjaven amb desavantatge respecte als científics d'altres especialitats perquè no disposaven d'una tecnologia ben desenvolupada en el seu àmbit, i per això es van haver de concentrar a conèixer detingudament com era el cos humà, més que no pas a estudiar com funcionava.

De tota manera, tenien molt de camp per córrer, ja que el gruix de les teories existents eren essencialment els tractats del grec Galeni. Durant segles, l'Església catòlica havia prohibit les disseccions d'éssers humans, i no va ser fins al Renaixement que se'n va poder reprendre la recerca. L'antecedent més recent era l'anatomista belga Andrea Vesal (1514-1564), qui havia practicat nombroses disseccions que li havien permès refutar algunes de les teories clàssiques. Les seves descobertes van ser difoses a través de la publicació de tractats, il·lustrats per alumnes del taller del pintor Ticià.

L'interès per aquesta mena d'estudis va créixer molt al llarg del segle XVII, però ja no només per part dels metges i cirurgians, sinó que va esdevenir una moda entre l'aristocràcia i l'alta burgesia. 

El protagoniosta del quadre
El tsar rus Pere el Gran va assistir, a Amsterdam, a una lliçó que va impartir Frederick Ruysch (protagonista del quadre) i li va comprar la col·lecció d'espècimens animals, fetus, nadons i malformacions humanes que el doctor havia recollit al llarg de la seva carrera. Els pintors, fent de cronistes socials, van apuntar-se a la moda, de la qual ens n'han quedat com a testimonis alguns quadres de Rembrandt, com són 'La lliçó d'anatomia del Dr. Jan Deijman' i 'La lliçó d'anatomia del Dr. Tulp'.

Ruysch (1638-1731) va ser un anatomista holandès que va inventar un líquid per conservar més temps els cossos que s'utilitzaven en les investigacions. Format en farmacologia, es va doctorar en medicina a la Universitat de Leiden i va destacar pel seu interès en el camp de l'anatomia (sembla que demanava cadàvers als enterraments per fer-ne disseccions).