La idea estesa durant les primeres dècades del segle XX era que els catalans som gent pacífica, pactista, previsora i treballadora. Tot un cúmul de virtuts que no deixava de tenir una càrrega també negativa. I així, el pacifisme es traduïa en el fet de ser una societat fluixa i tova; el pactisme era pur interès; la previsió, avarícia; el càlcul, egoisme, i el treball, una forma plebea contraposada a la noblesa i la fortalesa d’altres caràcters hispànics com el castellà o l’andalús. Però aquesta definició ideal dels catalans com a poble pacífic casava malament amb el passat nacional. Ferran Soldevila, historiador noucentista, es preguntava com un país que havia donat lloc als almogàvers —aquell exèrcit mercenari medieval que rere el crit de “desperta ferro!” fou temut per la seva salvatgia— era, ara, presidit per la imatge del bon burgès que, després de la missa dominical, passava per la pastisseria a comprar el tortell de les postres.

L'any 1954, l’historiador Jaume Vicens Vives va oferir una solució de compromís, en publicar 'Notícia de Catalunya': el caràcter dels catalans és una síntesi entre el seny i la rauxa. Sense trair la història però obeint al desig de civilitat mediterrània amb la qual creia que calia bastir el país, va resumir el caràcter dels catalans com un equilibri entre el seny i la rauxa, el seny per construir de manera ferma, segura, constant i ordenada un país, i la rauxa per defensar-lo fins a les darreres conseqüències, quan cal. D’aquesta manera, tancava un àmbit de debat sobre la manera de ser dels catalans que havia arrencat amb força amb el noucentisme.