El castell de Fontainebleau, com vostès ja deuen saber, no queda pas al costat de casa. De fet, és a una quarantena de quilòmetres al sud de París, enmig d’uns boscos carregats d’arbres llargs i gruixuts, d’aquells que no es veuran mai per aquí, encara que plogui molt. Doncs bé, com que vaig fer un documental sobre la guerra del Francès, vaig haver de passar per aquest castell a rodar i l’he trobat carregat de catalans que anaven o venien d’Eurodisney. Si hi havia tants catalans —vaig pensar—, deu ser un lloc històric digne de SÀPIENS, i per això ara els explico una mica com és això de Fontainebleau.

Saben Versalles? Doncs Fontainebleau és una versió menor d’aquell palau. Però una versió menor de Versalles és un castell immens en tots els sentits. Tot i immens, és un castell una mica estrany, i m’explico: així com Versalles té unes formes força regulars, Fontainebleau té ales d’edificis per tot arreu. Això és perquè el palau és una mica com el TGV a la frontera, sempre l’han estat construint i no l’han acabat d’acabar mai. Des del segle XII que s’hi van posar fins al XX, que és quan hi van fer les últimes reformes, han passat molts anys, oi?

Canvis a cada nou inquilí
Tot i així, hi ha alguns moments clau d’aquest castell. Un de molt important va ser quan Francesc I, cap a mitjan segle XVI, va començar a utilitzar el castell medieval com a base per anar a caçar. Com que això de caçar cansa molt, hi va començar a construir i, entre altres coses, hi féu una galeria i la va decorar amb frescos renaixentistes. Creguin-me, una meravella. Tant l’apreciava que el rei Francesc la va fer tancar i la clau només la duia ell. La sala l’obria de tant en tant personalment per mostrar-la als seus visitants més preuats, com un tresor. A Francesc li devem la protecció de Leonardo da Vinci.

El seu germà i successor, Enric II, era una mica més de la festa i hi va fer construir una sala de ball. Enric havia estat obligat a casar-se als 14 anys amb Caterina de Mèdici, però l’any següent va conèixer Diana de Poitiers, amb qui es va embolicar fins al dia de la seva mort. I tot això, entre les parets d’aquest castell...

Napoleó Bonaparte, el reformador de Fontainebleau
Ara bé, el reformador de Fontainebleau que més es recorda és sens dubte Napoleó Bonaparte. Tot el poble i bona part del castell és ple d’àguiles imperials, retrats del cors i tricolors. Napoleó es va trobar un castell totalment buit, perquè la revolució n’havia cremat els mobles. Després de pensar-s’ho una mica, el va començar a habilitar i allí es va estar quan va poder, ja que era el seu palau favorit. Allà es conserva, per exemple, l’única sala del Tron napoleònica que existeix i que, per cert, és força petita.

Més interessant en canvi, és la sala annexa, la del Consell, on es veu que Napoleó necessitava pocs ministres —només hi ha mitja dotzena de seients a la taula del Consell— i molts ajudants —més d’una vintena de tamborets per a secretaris, tots en vellut rosa per tal, suposo, de torturar-los i que no es prenguessin gaire confiances amb l’emperador.

Napoleó també es va fer decorar especialment unes habitacions més menudes que estan situades just sota de la sala del Tron. Allà és on tenia previst fer vida de família —primer amb Josefina, després amb Maria Lluïsa— un cop hagués derrotat tots els seus enemics. Llàstima de Waterloo!