El fur era l’ordenament jurídic pel qual es regia el Senyoriu de Biscaia —i, també, els altres territoris bascos originalment inclosos al Regne de Navarra. De fet, era alhora una llei constitucional i un codi civil, penal i processal, sorgits tots dels usos i costums de què els biscaïns s’havien dotat amb el pas del temps.

Tot i que Castella es va annexionar Àlaba, Biscaia i Guipúscoa al segle XIII, els bascos van aconseguir mantenir els privilegis recollits en els furs i, així, el rei havia de formalitzar el seu acatament en tant que senyor d’aquests territoris. El jurament era un acte de gran solemnitat que es repetia consecutivament en quatre punts de Biscaia (Bilbao, Larrabetzu, Gernika i Bermeo), i només després de formalitzar completament la integritat dels furs podia ser aclamat com a senyor.

El màxim òrgan de govern de Biscaia eren les Juntes Generals, formades per representants de les viles, ciutats i territoris que la constituïen. I aquestes assemblees, que als inicis eren convocades mitjançant cinc fogueres en els cims més singulars del territori, se celebraven en una ermita de Gernika al costat de la qual hi havia una roureda.

Gernika, el símbol
Transcorreguts els segles, del bosc només se’n va salvar un exemplar, l’Arbre Foral, i el petit temple va donar pas a una Casa de Juntes. En el mateix indret, actualment hi ha la seu de la Diputació Foral de Biscaia i l’arbre de Gernika (un esqueix de l’anomenat Roure Vell, que es va morir l’any 2004), símbol de la permanència històrica del poble basc i de les seves institucions.

El quadre de la imatge: 'Ferran el Catòlic jura els furs de Biscaia el 1476'
Ferran II de Catalunya–Aragó, coronat rei consort de Castella el 1474 en virtut del matrimoni amb Isabel la Catòlica, va ser senyor de Biscaia, els furs de la qual va haver de jurar. Pintat l’any 1609, el quadre de Mendieta que acompanya aquest article recrea l’entorn on se celebraven les Juntes al segle XV. L’indret, encara avui un dels centres de la vida política basca, ja estava assenyalat llavors per un immens roure, que anys a venir seria conegut com l’arbre de Gernika. La pintura també és un valuós testimoni etnogràfic de la vestimenta dels biscaïns de l’època.