El mes de febrer, ja se sap, era l'últim de l'any. Els romans començaren a comptar pel març (no és casual: amb la primavera, tot reneix) i per això -feu càlculs- el nom llatí dels mesos que van de setembre a desembre es basa simplement en el seu número: 'septem' (7), 'octo' (8), 'novem' (9) i 'decem' (10). Altres mesos, no és pas menys sabut, deuen el seu nom a divinitats (Mart el març, Janus el gener) o a personalitats romanes (Juli Cèsar el juliol, August l'agost), etcètera. 

Però, i el febrer? El mes darrer de l'any (per això el de menys dies, i aquell al qual se n'hi pot afegir un: vet aquí el sorprenent 29 de febrer que només existeix cada quatre anys), tenia algun motiu com els seus precedents? Doncs sí i no. De referent n'hi havia, és clar, però no cap personatge ni xifra (i potser tampoc cap déu), sinó que aquest era el mes de la festa de la purificació, en llatí 'februalis' -que és d'on ve el nom, és evident-, i la clau és que aquest mot derivava de 'februus', un parent lèxic del qual, 'febris', és l'origen de la nostra febre. Que no deixa de ser una forma de purificació, al febrer o quan sigui.