El catalanisme va néixer durant la dècada dels anys 30 del segle XIX i el va articular la població més humil al voltant de la llengua catalana, l’única que coneixien. El moviment va entroncar-se de seguida amb el romanticisme de caire historicista que en aquell moment s’expandia per tot el continent europeu.

La conseqüència de tot aquell procés va ser un envigoriment generalitzat de la llengua, la cultura i les tradicions catalanes. Però va ser arran de l’organització dels Jocs Florals a mitjan segle XIX que el catalanisme va començar a agafar una veritable embranzida. Aquest període s’ha definit com a ‘Renaixença’ i va ser un moment en el qual es va viure un destacat auge cultural i també econòmic que només es va estroncar amb el cop d’estat militar de l’any 1936 i la Guerra Civil.

Amb tot, va ser un moviment difós i per aquesta raó el veurem defensat de manera particularista tant per carlins com per liberals; és a dir, la cara i creu que van encapçalar la dinàmica històrica en cada moment se’l van voler apropiar: la Lliga Regionalista, les forces d’esquerra i republicanes...

Amb l’etapa de la Transició i sobretot a partir de la consolidació de la democràcia, es va fer evident que la força global i transversal del catalanisme continuava marcant el pols polític del país.