A mitjan segle XIV, la sequera va dur Manresa a construir un canal per dur aigua del Llobregat a la ciutat. El bisbe de Vic va oposar-se al transvasament i va excomunicar els manresans. Tot i això, la presa es va construir, i és que, segons la llegenda, un miracle va permetre acabar l’obra hidràulica més important de la baixa edat mitjana a Catalunya.

La necessitat de la séquia
En el primer terç del segle XIV, Manresa era una ciutat en puixança. L’estabilitat havia permès el desenvolupament de l’agricultura, i l’auge de l’artesania i del comerç. Però Europa —i Catalunya no en va ser una excepció— va patir una sequera extrema el 1333. Després de l’anomenat 'mal any primer', la situació es va prolongar fins a fer-se insostenible. La manca de collita va portar fam, pobresa, mort i emigració. La solució passava per dur aigua a la ciutat; per beure, però també per regar els camps. La qüestió era com portar-la i es va decidir construir una séquia.

El bisbe de Vic s'oposa a la construcció
A les acaballes de l’any 1340, mossèn Galceran Sacosta, bisbe de Vic, va oposar- se de manera formal al pas de la séquia pel terme de Sallent, sobre el qual tenia jurisdicció. Al·legava que el traçat li prenia més terres de les pactades en un inici. El motiu de fons, però, era un altre. Sacosta havia calculat que, a causa del transvasament, baixaria menys aigua pel Llobregat a partir de Balsareny i els molins fariners de Sallent se’n ressentirien. I si queia la productivitat dels molins, propietat del bisbat, també caurien les seves rendes. Va signar un decret d’excomunió, que afectava els consellers i aquells que treballessin a les obres. I un decret d’entredit, que suspenia de sagraments i litúrgia el territori de la ciutat i parròquia de Manresa.

El miracle de la llum
Segons la llegenda, aquesta va venir arran d’esdevenir-se el miracle de la llum. A mig matí del 21 de febrer del 1345, una llum provinent de Montserrat va entrar pel rosetó de la façana principal de l’església del Carme mentre les campanes repicaven soles. Segons una versió de la llegenda, una vegada a dins, la llum va situar-se a la clau de volta de l’absis i es va dividir en tres globus de llum, dos dels quals van anar a les capelles de la Santíssima Trinitat i de Sant Salvador. Després, els globus van unir-se en un i aquest va sortir en direcció a Montserrat.

El miracle, que calia entendre com la voluntat divina de donar la raó als manresans, va fer que el bisbe de Vic es penedís de la seva actuació i volgués rectificar. Però no va ser-hi a temps. És en aquest punt en què els fets històrics, menys prosaics, permeten saber com es va sortir de l’atzucac. Sacosta va morir el 5 d’abril del 1345, mantenint l’oposició a la séquia fins al final. Va ser l’arribada d’un nou bisbe, Miquel de Ricomar, el que va capgirar la situació. Ricomar va aixecar l’entredit i l’excomunió el 12 de maig, acceptant moltes compensacions en canvi.