Molt abans que la 'gauche divine' el bategés com 'el Pelut' a la Costa Brava, molt abans d’amarar-se de la saviesa intuïtiva de Picasso, molt abans de ser un poeta premiat i reconegut, Josep Palau i Fabre va ser un presoner de guerra. Només tenia 20 anys quan l’exèrcit franquista l’arrestà a Olot al final de la Guerra Civil. El seu camp de concentració seria una insòlita catedral fortificada: la Seu Vella de Lleida.

El retorn a la seva particular presó

Des que Felip V la va tancar al culte, la història d’aquest monument és un gran despropòsit. Poc abans de morir, Palau i Fabre la recordava freda i humida. Amb esgarrifosos trets de fons i olor de la misèria més dramàtica. A l’inici dels anys 90, quan la iniciativa “L’escriptor del mes” portava un autor arreu de Catalunya, el poeta va tornar a la capital del Segrià. No era al programa, però tampoc no va sorprendre que un militant de l’estètica s’interessés per visitar el monument més emblemàtic de Lleida. Va ser una visita intensa i emotiva. La traceria gòtica dels finestrals del claustre no el va commoure tant com el tacte nu de la pedra, que el va fer retrocedir més de 50 anys.