Quan l'enginyer Ildefons Cerdà va crear el famós pla que portaria el seu cognom, no podia imaginar que un dels seus màxims detractors seria Josep Puig i Cadafalch, el segon president de la Mancomunitat. El polític i també arquitecte va deixar constància de la seva opinió a una llibreta personal: “He dit i he repetit en més d’una ocasió, i ho he escrit també, que cal estudiar la manera de trencar la uniformitat aclaparadora d’aquests quadrats de falansteri comunista o de cuartel d’esclaus. Cal trencar-la per fer vies radials que lliguin el pla de Barcelona amb els pobles annexats, aprofitar les velles carreteres, fer boscos i jardins, aixecar edificis públics aïllats que donin una idea diferent de la del quadrat escantonat de sempre”.

Objectiu: destruir el pla Cerdà
I seguia: “Cal, en definitiva, que la ciutat sigui un organisme amb vida. L’Eixample m’avorreix, de manera literal. Volen una ciutat sense cap ni peus, tota igual, sense punts principals que atreguin la gent. No escatimo reconeixement a Cerdà, però em basqueja aquest uniformisme que ha donat a la ciutat. Segurament l’Ildefons valia més com a arquitecte que l’obra que va deixar. Alabem-lo, doncs, mentre la destruïm. Per adobar-ho, el pla el van imposar des de Madrid contra el projecte guanyador del concurs de l’Ajuntament. Això ja és massa! Però si tothom sap que Madrid és el lloc d’Espanya on l’art de la construcció està més endarrerit! Aquesta ciutat nova feta tant a la moderna és un dels horrors més grossos del món que de segur que no té igual sinó en les ciutats més cursis de l’Amèrica del Sud. Puc sentir-me potser no satisfet, però sí consolat d’haver pogut ornamentar la monotonia del Pla Cerdà. Per exemple, amb la reforma de la casa del fabricant de xocolata Antoni Amatller el 1900, al número 41 del passeig de Gràcia.” La Casa Amatller es convertiria en una de les obres més destacades de Puig i Cadafalch.

Josep Puig i Cadaflach retratat per Ramon Casas