El diari del matí més antic de l'Estat espanyol, que aparegué a Barcelona l'1 d'octubre del 1792, va ser el 'Diario de Barcelona'. Obra d'un tipògraf napolità domiciliat a la ciutat, inicialment només era una gaseta que recollia, sota un ferm control de la censura, informacions religioses, meteorològiques, portuàries i militars. Durant el domini napoleònic es va editar en català i francès, per atraure la població catalana.

El gran canvi es va produir el 1814, sota la direcció d'Antoni Brusi, quan es va convertir en el diari de la centralitat política catalana i va provocar un notori impacte en la resta de l'Estat durant gairebé tot el segle XIX. Monàrquic moderat, i modern pel que fa a sensibilitat periodística, fou el primer que va publicar almanacs, relats i fulletons. Joan Mañé i Flaquer el va convertir en el mitjà de comunicació més influent de tota la segona meitat del segle XIX, quan va evolucionar cap al regionalisme.

Lluites internes dins la família Brusi en oposar-se el 1906 a Solidaritat Catalana, la pèrdua d'un notable grup de redactors i no saber adaptar-se als nous temps socials, culturals i polítics, van iniciar el declivi del diari. Durant la guerra civil es va convertir en l'òrgan d'Estat Català i reviscolà a la postguerra, però cap dels diversos propietaris el va enfortir prou. En democràcia, l'Ajuntament de Barcelona el va comprar infructuosament per salvar-lo.