Nouakchott és la capital més jove del planeta. Es va començar a construir el 1960, l’any de la independència de Mauritània. Avui, amb més d’un milió d’habitants i aixecada sobre una ciutat inexistent, explica per si mateixa la depauperació i la fi de la vida al desert, i com el nomadisme ha deixat de ser la forma de vida mil·lenària que havia estat per donar pas al sedentarisme urbà, en un espai nou on, encara avui, no encaixen totes les peces, perquè els contrastos són la identitat d’aquesta ciutat estranya. Els camells, les haimes, els ramats de vaques, cabres i ovelles, hi conviuen amb el formigó.

Quan avui visites la ciutat costa imaginar que el seu primer projecte urbanístic no ocupava ni l’espai de dues illes de l’Eixample. Es tractava d’un conjunt d'habitatges fets amb formigó i totxanes, classificats en tres categories, A B i C, segons la seva mida. També s’hi va fer construir un petit dispensari i una escola amb tres aules, una de les quals serviria durant els dos primers anys per celebrar-hi les sessions del nou Parlament.

La ciutat segueix creixent. El canvi climàtic, imparable, dificulta cada vegada més la vida al Sahel. El nomadisme s’acaba. D’aquell fortí de defensa ja no en queden ni les pedres. Només el record del seu emplaçament.

Llegiu tot l'article, a 'El Món d'Ahir'
Aquest text és un extracte de l'article 'La ciutat de les petxines', de Bru Rovira, publicat al número 10 d’'El Món d’Ahir'.