Reina de la Gran Bretanya des del 1837 i emperadriu de l’Índia des del 1876 fins a la seva mort el 1901, Victòria I va protagonitzar el regnat més llarg i fructífer de la història del Regne Unit, 63 anys, només superada per l’actual Elisabet II, coronada el 1952. No per casualitat. Filla del duc de Kent, Eduard—al seu torn fill del rei Jordi III—, i de la princesa Victòria de Saxònia-Coburg, la reina estava emparentada amb les cases reials d’Alemanya, Romania, Noruega, Suècia, Dinamarca i Bèlgica. Aquest fet va permetre, en un període especialment convuls de la història d’Europa, que Victòria dirimís moltes disputes territorials durant el seu regnat com simples enfrontaments familiars.

Però anem a pams. Als 10 anys d’edat (havia nascut el 1819), desapareguts ja el seu avi i el seu pare, i amb dos oncles d’edat avançada i sense descendència, Victòria ja sabia que hauria de regnar a Anglaterra. El moment va arribar vuit anys més tard, i els reptes que afrontava eren cabdals si volia redreçar el rumb d’una institució monàrquica en clara decadència. A partir del 1841, l’arribada dels tories al govern, amb els quals compartia valors i estratègies, li va permetre desplegar una intensa activitat política. L’aportació decisiva del seu marit, el príncep consort Albert, home d’una gran visió d’estat, va contribuir a consolidar el Regne Unit com la potència mundial més important de l’època.

Esplendor britànica: expansió de l'imperi i liberalisme econòmic i polític
El pilar de l’acció de Victòria fou el liberalisme econòmic i polític. Va arbitrar reformes electorals i mesures legislatives amb l’objectiu de mantenir l’estabilitat del sistema (per exemple, durant el seu regnat es van legalitzar els primers sindicats). Però, sobretot, va saber capitalitzar l’expansió d’un dels majors imperis de la història, que estengué el seu domini per l’Índia, Austràlia, el Canadà i mig continent africà, a més de controlar el comerç marítim internacional.

El Jubileu de Diamants
L’any 1897 se celebrà a Londres el Jubileu de Diamants per tal de commemorar el seixantè aniversari de l’accés al tron de Victòria I. La capital britànica fou l’aparador del poder de l’Imperi, amb la presència de desenes de prínceps i reis. I també, l’escenari d’un gran acte d’adhesió a la monarquia. La reina va encarnar la mentalitat burgesa del segle XIX, treball, superació i patriotisme sobre la base de valors religiosos i culturals. No en va, el Regne Unit es va dotar durant el període victorià d’una estructura política sòlida i d’una economia potent, que li permeté fer-se hegemònic en el conjunt de nacions i, de retruc, despuntar en el terreny de les arts i les ciències.