Encara que soni estrany, ni l''hola' ni el ‘hello' van néixer com a expressions per saludar. Com diu el lingüista Gabriel Bibiloni, l''hola' castellà (i potser també el català) «era una mera paraula exclamativa, com ‘hala'» que a mitjan segle XVI es podia trobar en textos castellans repetida: «"hola, hola, ¿qué es esto?", com si diguéssim "vaja, vaja, què és això?"». En el transcurs del segle XIX, però, la majoria de diccionaris ja indicaven que l''hola' també es feia servir com una salutació.

Val a dir que amb el ‘hello' anglès passava més o menys el mateix. Per això, si busquem el significat de la paraula entre les pàgines de l''Oxford English Dictionary', trobarem que es podia emprar com una manera de cridar l'atenció a algú («‘Hello below!' he cried»), per expressar sorpresa («And hello, what is this and why haven't I heard about it before?») o per mostrar sarcasme o indignació («Hello! Did you even get what the play was about?»). I no és fins al 1827 que el diccionari ja inclou el ‘hello' per saludar. Tot i que la data sigui anterior a la invenció del telèfon, es creu que va ser precisament gràcies a aquest aparell que es va popularitzar arreu. A més, el «culpable» que els anglosaxons contestessin al telèfon amb un ‘hello' i no pas amb cap altra expressió té noms i cognom: Thomas Alva Edison.

Si bé el mag de Menlo Park va perdre, per qüestió d'hores, la titularitat de la patent del telèfon en una cursa contra rellotge amb el seu contrincant Bell, va guanyar una altra competició. Davant d'aquesta nova tecnologia, la gent no sabia com calia comportar-se i Bell va proposar que, en acostar-se l'auricular a l'orella, la primera paraula a dir podria ser ‘ahoy', una salutació nàutica que, per influències literàries, molts cops atribuïm als pirates. Però Edison tenia una altra paraula al cap i ho va deixar escrit en una carta dirigida a T. B. A. David, president del Central District and Printing Telegraph Company of Pittsburgh, que data del 15 d'agost de 1877:
 

A França es va establir que les telefonistes diguessin ‘allo', una convenció que indicava als abonats que ja es podien posar en contacte amb el número de telèfon que havien demanat. Molts són els idiomes que van seguir el seu exemple i, per mencionar-ne només alguns, aquí va una petita llista: turc (‘alo'), portuguès (‘alô'), vietnamita (‘alo'), rus (‘aлло') o albanès (‘allo'). Però a casa nostra ni ‘allo' ni ‘hello' ni res que s'hi assembli. A casa nostra, tradicionalment, sempre hem contestat al telèfon amb l'interpel·lador ‘digui'?

Des del ‘mani'm?', en clar desús en les generacions més joves, fins al simple ‘sí?', el ‘digui?' va ser el pioner. I per què? Doncs perquè així ens ho van recomanar a la primera ‘Guia telefònica de Catalunya', que data del «quart trimestre» de l'any 1922 i que estava «autorizada por la Mancomunitat de Catalunya, la Compañía Peninsular de Teléfonos, la Dirección General de Correos y Telégrafos y demás Compañías Concesionarias de Cataluña». A la pàgina 5, a l'apartat d'«uso de los teléfonos sistema Magneto (con manivela) o de llamada por pila (pulsador)», ens indiquen que «para llamar a la central dese dos o tres vueltas a la manivela o apriétese el pulsador, y sin aguardar respuesta por timbre aplíquese el receptor al oído en espera de la pregunta "diga" o "número" que le será hecha enseguida». I si ens truquen, què cal fer? Doncs, «al ser llamado acuda sin demora al aparato y sin llamar aplíquese el receptor al oído y pronuncie la palabra "diga" como inicio de conferencia». Si darrere de la decisió del ‘diga' hi ha una baralla tan curiosa com la que va tenir lloc entre Bell i Edison, ara per ara queda fora del nostre coneixement.

Fragment del llibre 'Tot està connectat', d'Anna-Priscila Magriñà.