Les renúncies de Jaume I al tractat de Corbeil estavem condicionades pel malson de Muret, la batalla que havia posat fi a la vida de son pare, Pere I, en mans de les tropes francopontifícies i en nom de l’ortodòxia catòlica. Era el començament de la fi de la presència catalana a Occitània. El botxí de Pere I, Simó de Monfort, va accedir a lliurar el petit Jaume a l’orde del Temple, on fou educat en el pensament que l’expansió dels seus regnes s’havia de fer a costa dels musulmans, mentre que de passada aniria perdent interès pels territoris d’influència càtara.

Així, doncs, Jaume I es va plantejar la campanya de les illes Balears i va concentrar així totes les energies militars i econòmiques del país a continuar l’expansió cap al sud. Tant la conquesta de Mallorca com la de València li van proporcionar un enorme prestigi que neutralitzava de llarg les recriminacions d’abandó dels seus aliats nordpirinencs.

En realitat, ‘El Conqueridor’ no va tenir cap més remei. La continuació de les campanyes contra els musulmans li posaven difícil un virtual enfrontament a la política agressiva de França, un regne que no tenia altres infidels per guerrejar que els càtars occitans, excusa perfecta, sancionada pel papa, perquè, primer Felip August i després Lluís IX, duguessin a terme una expansió territorial imparable. Acceptant Corbeil, Jaume posava fi al somni occità, però tenia les mans lliures per consolidar i culminar la seva campanya a la península Ibèrica i a les Balears. A més, s’assegurava, almenys sobre el paper, que l’ambició francesa no afectés els seus territoris patrimonials.

Amb Corbeil, Jaume I va estalviar als seus súbdits la centralització política i lingüística que van patir els occitans, tot i que el rei de França després va ser el primer a incomplir el tractat, particularment quan s’annexionà el Rosselló tan bon punt se li presentà l’ocasió.

Jutjar si Jaume I va fer bé acceptant les reivindicacions del rei Lluís IX de França és valorar el significat de l’abandonament dels interessos catalanoaragonesos al sud de França; la fi, en definitiva, dels projectes polítics del seu avi i del seu pare, uns projectes que feien de la Corona d’Aragó un puixant estat dinàstic, amb els Pirineus com a eix vertebral.

Alfons I creà un espai polític on els trobadors van desenvolupar una cultura en llengua vulgar que va constituir una elit intel·lectual assentada en uns valors distints i oposats als proposats pels carolingis i els seus pretesos hereus. Els interessos d’uns i altres van topar a les terres del Migdia francès, i el conflicte va portar al fatal desenllaç de la batalla de Muret. A partir de la mort de Pere el Catòlic, el conflicte polític va ceidr davant la seva dimensió religiosa, que culminaria amb l’assetjament i destrucció de Montsegur. El conflicte polític va romandre adormit però latent.

L’error de Jaume I en signar el tractat de Corbeil va ser acceptar l’entramat ideològic implícit en les demandes del rei de França, una doctrina política assentada en un discurs històric que oferia un passat arquetípic, construït pels escriptors de la seva cort. En nom d’aquests dubtosos entramats de legitimació, Jaume I va renunciar als seus drets sobre les possessions a la zona, a canvi d’una renúncia del rei Lluís IX a uns suposats drets sobre els comtats catalans que no tenien cap vigència des del 985, quan Hug Capet declinà la demanda d’ajut militar del comte Ramon Borrell.

A més, la intenció de França de mantenir la nova frontera nascuda d’aquest tractat és ben dubtosa. Quan el papa Martí IV excomunicà Pere el Gran el 1285, el rei de França endegà una segona croada, aquest cop contra els catalans, que va ser la prolongació de l’ocupació del sud de França. Però en aquell cas, el xoc se saldaria amb la mort, enmig d’una desastrosa retirada, del rei Felip III l’Ardit, a Perpinyà.