Per escriure sobre Bolívar i la seva ideologia ens hem de situar en el context sociopolític de l'època. Parlem d'un home de transcendència històrica que va desenvolupar la seva activitat política al començament del segle XIX; en aquest context postrevolucionari francès es plasmà la idea de la ruptura del vincle colonial entre Espanya i els territoris americans. Partint d'aquesta premissa temporal, sembla evident que Bolívar responia a les aspiracions dels sectors de poblacions més puixants, des del punt de vista ideològic, de les societats colonials. El projecte bolivarià de crear uns Estats Units al sud continental, amb l'alliberació de Veneçuela, Colòmbia i l'Equador, a més de les entrevistes que va mantenir amb San Martín, mostraven la capacitat política i l'ampli projecte del llibertador que pretenia, sens dubte, fer un estat modern a Amèrica.

El projecte bolivarià no recollia les aspiracions de comerciants i terratinents americans, atès que pensava en d'altres sectors menys afavorits de la societat, els esclaus, als quals va donar la llibertat per decret el 1816. Aquesta llei fa present l'esperit de Bolívar. És cert que la llibertat no comportava la igualtat entre els nous lliberts i els antics propietaris, però representava un avenç considerable des del punt de vista social. De fet, en va decretar diverses vegades la llibertat perquè aquesta decisió no acabava de fer-se efectiva. Però, al nord, els Estats Units d'Amèrica havien lluitat per la seva llibertat i van mantenir l'esclavatge després de la independència.

Es pot argumentar que els esclaus no van ser alliberats, però van ser lliures abans que a l'Amèrica del Nord i molt abans que en les colònies espanyoles. El propòsit alliberador de Bolívar era ferm, una altra cosa és la utilització que posteriorment es va fer d'ell, d'això no en té cap responsabilitat.

Javier Laviña és professor d'Història d'Amèrica a la Universitat de Barcelona.

Una falòrnia que sostenen tant la història sagrada americana com la hispana diu que les Índies, patrimoni reial, eren de profit per a la metròpoli, si bé qui se'n beneficiava realment era l'oligarquia criolla (fills de peninsulars nascuts a Amèrica). La invasió napoleònica d'Espanya alterà la regió, i Bolívar, a fi que els criolls continuessin controlant producció i poder, liderà un pla secessionista liberal, per tant antipopular (com ara el neoliberal), agreujant el vell règim dependent, espremedor i injust. Per això, el rebuig de les classes oprimides fou una de les raons del seu fracàs. Si 'alliberador' és el que porta la llibertat, Bolívar no en mereix l'honor, ja que va posar en marxa una situació pitjor que la prèvia. De fet, Bolívia, batejada amb aquest nom per a enaltir-lo, fou i és paradigma del caos.

Com que el refús, i més qüestions, impedien consolidar Veneçuela, s'apel·là a la mitologia pàtria, nacionalisme i culte als herois per anul·lar impactants diferències de classe i casta, amb un discurs simple, fàcil de memoritzar i maniqueu: bons, seràfics, actuant com cal, pagant per llurs pecats. Si aquests oposants (esclaus, indis o negres) eren identificats com a espanyols (quatre gats enfrontats a la majoria), més es contrafeia Bolívar, que esdevenia taumaturg, escapant d'atemptats colpidors, dominant la natura, batent rivals colossals o ideant insòlits canvis incongruents amb la seva ideologia. Tot això va facilitar l'apropiació per tothom de la seva figura en sacralitzar-lo cada cop que una crisi feia trontollar una bastida. Si el 1842 se'n rescataren les despulles, el 1888 es creà l'Academia Nacional de la Historia o la Sociedad Bolivariana el 1938. Però també n'han consagrat la ficció els que es diuen antagònics, Acción Democrática o Hugo Chávez.

Miquel Izard és professor emèrit d'Història d'Amèrica a la Universitat de Barcelona.