Actualitat

El somni diví de Hassan II i el malson dels sahrauís

Quan es compleix el 40 aniversari de la Marxa Verda, recordem el moviment que va dur a terme el Marroc per annexionar-se el Sàhara Occidental

Silvia Marimón
6 de novembre de 2015
Guerrilla del Front Polisario
Guerrilla del Front Polisario
El 6 de novembre del 1975, 350.000 civils marroquins inicien la Marxa Verda. El Marroc ha donat l'excusa perfecta perquè Espanya abandoni el Sàhara sense respectar ni la voluntat dels sahrauís, que volen la independència, ni la de les Nacions Unides, que reclamen un referèndum d'autodeterminació. S'inicia una guerra de guerrilles en què el Polisario no capitularà davant l'ocupació del Marroc. Només la construcció d'un immens mur començarà a esgotar les forces d'uns homes que saben moure's ràpidament per les inhòspites terres del desert.

El 16 d'octubre del 1975 el rei del Marroc, Hassan II, apareix en totes les emissores del país amb un llibre de l'Alcorà a les mans i, emulant el famós discurs de Martin Luther King, diu: "Ahir a la nit vaig tenir un somni. Déu em va parlar". Sospira, mira fixament la càmera i continua: "Vol que ocupem pacíficament allò que és nostre. Sé, estimat poble, que vosaltres m'entendreu". Hassan II s'adreça a tot el seu país per anunciar la Marxa Verda. Aquesta mobilització "pacifista" i verda, perquè aquest és el símbol de l'islam, és la darrera sortida que queda a la dinastia alauita per aconseguir la tan anhelada annexió del Sàhara Occidental, en aquell moment encara una colònia espanyola. Poques hores abans d'anunciar el seu somni diví, el monarca ha rebut la decebedora resolució del Tribunal Internacional de l'Haia: no hi ha cap vincle de sobirania territorial entre el territori del Sàhara Occidental i el regne del Marroc anterior a la colonització espanyola. Per tant, el tribunal rebutja els arguments de Hassan II per annexionar-se aquest territori de nòmades del desert.

El monarca marroquí tampoc no té ni el beneplàcit del poble sahrauí, que vol la independència d'Espanya i del Marroc, ni el de les Nacions Unides. I encara menys el del Front Polisario, fundat entre el 3 i el 5 de maig del 1973 a Zuerat, al nord de Mauritània, i encapçalat per un ideòleg i líder carismàtic, Al-Uali Mustafà Said, més conegut com a Al-Uali, que apel·la a la lluita armada per eliminar la presència colonial espanyola. Llicenciat en dret per la Universitat de Rabat, Al-Uali ha buscat sense gaire èxit el suport de l'esquerra marroquina i s'ha distanciat de la jerarquia tribal del desert perquè, en la seva opinió, com la burgesia per al marxisme, impedeix l'alliberació del país.

Per la seva banda, les Nacions Unides també emeten un informe contrari als interessos de Hassan II. El maig del 1975, cinc mesos abans que el monarca anunciï la Marxa Verda, arriba al Sàhara una comissió de visita de l'ONU designada pel Comitè de Descolonització. La comissió, formada pel l'ambaixador de la Costa d'Ivori a les Nacions Unides, Simeón Ake , la cubana Marta Jiménez i l'iranià Manouchehr Pishva, trepitja l'àrid territori i comprova que la majoria de la població vol la independència i està en contra de les reivindicacions territorials del Marroc i Mauritània. Així doncs, els enviats de l'ONU expressen el seu desig d'ajudar els sahrauís a obtenir la independència i a preservar-la. Si als ulls del món fins aquell moment el Polisario era una espècie d'organització clandestina, amb l'informe de les Nacions Unides es converteix en una força política important. La missió ha vist amb els seus propis ulls les manifestacions massives a favor del partit creat dos anys abans per Al-Uali.

Guerrillera del Front Polisario
Guerrillera del Front Polisario


El futur es decideix als despatxos
Hassan II, però, té dos aliats molt poderosos que obviaran els drets dels sahrauís i els bons desitjos de les Nacions Unides per decidir, discretament i als despatxos, el futur del Sàhara. Un és un home amb molt de talent en la pràctica de la guerra bruta, un malabarista que ha ajudat Pinochet a perpetrar el cop d'estat de Xile, que no té cap problema a ocultar a la premsa les imatges més esfereïdores de la guerra del Vietnam, ni a ajudar la dictadura argentina: el secretari d'Estat nord-americà Henry Kissinger. L'home fort de Richard Nixon és qui aconsella a Hassan II dur a terme la Marxa Verda.

L'altre aliat és el lobby pro marroquí espanyol (representat fonamentalment pel ministre de la Presidència, Antonio Carro, i l'exministre de Treball, José Solís). El Govern franquista, que ja agonitza —Franco, en paraules de Kissinger està "gagà"—, en públic, està d'acord a donar la independència al Sàhara si aquesta és la voluntat de la població, i està disposat a acatar la resolució de l'ONU, que defensa la celebració d'un referèndum d'autodeterminació. En realitat, però, i entre bastidors, decideix una altra cosa. El 23 de maig, quan acaba el Consell de Ministres, León Herrera, aleshores ministre d'Informació i Turisme, fa arribar a la premsa un comunicat redactat per Carro: "El Gobierno confirma su deseo de cumplir las resoluciones aprobadas por Naciones Unidas y al propio tiempo declara su propósito de transferir la soberanía del territorio del Sáhara en el más breve plazo que sea posible, en la forma y modo que mejor convenga a sus habitantes y a la satisfacción en su caso de cualquier legítima aspiración de países interesados en aquella zona. Al propio tiempo hace constar que si por circunstancias ajenas a su voluntad se demorase la posibilidad de realizar tal transferencia de soberanía en términos que comprometen gravemente la presencia española en el Sáhara, se reserva el derecho, previa la oportuna advertencia a Naciones Unidas, de precipitar la transmisión de poderes, poniendo fin definitivamente a su presencia en el territorio".

Hassan II servirà en safata al lobby pro marroquí aquestes "circumstàncies alienes" que permetran al Govern espanyol justificar el seu canvi d'actitud i donar el Sàhara al Marroc: la Marxa Verda. El monarca marroquí ha jugat totes les seves cartes i ha guanyat. També ha convidat el pare de l'encara príncep, Joan de Borbó, a Marràqueix, i li ha ofert dues bases militars per protegir les Canàries i la llibertat de pesca per als pescadors canaris. A més, si hi ha un referèndum, hi ha el perill que al Sàhara s'instal·li un règim radical amb el suport d'Algèria, segons alerta Hassan II al pare del futur rei d'Espanya. Convençut, Joan de Borbó envia ràpidament un informe a Franco dient que Espanya i tota la regió està amenaçada pel comunisme que envaeix el Sàhara.


Dones sahrauís canten al desert
Dones sahrauís canten al desert
El 21 d'octubre José Solís viatja a Marràqueix per entrevistar-se amb Hassan II i fixar el calendari de lliurament del Sàhara. Mentrestant, altres representants del Govern franquista distreuen el Front Polisario. El 22 d'octubre el governador general del Sàhara Occidental, el general Gómez de Salazar, s'entrevista amb el secretari del Front Polisario, Al-Uali Mustafà, i reitera la voluntat espanyola de donar-los la tan anhelada independència. El 2 de novembre el cap d'Estat en funcions, Joan Carles de Borbó, proclama al Casino d'Oficials d'Al-Aaiun que "Espanya complirà el seus compromisos i tractarà de mantenir la pau (...) Desitgem protegir també els legítims drets de la població civil sahrauí, ja que la nostra missió al món i la nostra història així ho exigeixen".

De fet, val a dir que tant el ministre d'Afers Exteriors Cortina Mauri com el representant del Govern espanyol a les Nacions Unides Jaime de Piniés són partidaris sincers del referèndum d'autodeterminació. A més, també hi ha qui pensa que el lliurament del Sàhara al Marroc pot crear problemes amb Algèria, el principal proveïdor de gas natural a l'Estat. Amb tot, mentre els representants del Front Polisario prenen te i encaixen les mans amb els emissaris franquistes, Espanya ja ha lliurat el Sàhara al Marroc i a Mauritània.

Kissinger hi intervé
El 6 de novembre els 350.000 civils de la Marxa Verda tallen el filat de la frontera i caminen uns deu quilòmetres fins als primers camps de mines, on els espera l'Exèrcit espanyol que ordena no disparar. Mentre els civils caminen brandant l'Alcorà per les terres eixutes del Sàhara, Manuel Prado i Colón de Carvajal, per indicació de Joan Carles de Borbó, viatgen a Washington per sol·licitar la mediació de Kissinger davant el rei del Marroc. El 8 de novembre el ministre de la Presidència d'un Franco a punt de traspassar, Antonio Carro, s'entrevista amb Hassan II a Agadir i li garanteix que Espanya li lliurarà el territori. La tarda del dia 9 de novembre el rei alauita sol·licita als components de la Marxa Verda que es retirin. Dos dies més tard, comencen a Madrid les negociacions secretes que desemboquen en l'acord tripartit, rubricat el 14 de novembre. Segons l'acord, Espanya cedeix l'administració, però no la sobirania del Sàhara Occidental, al Marroc i Mauritània, un punt clau en dret internacional perquè legitima, encara avui, les reivindicacions del Polisario.

El 20 de novembre, el mateix dia en què Arias Navarro anuncia, somiquejant, que "Franco ha muerto", es publica al Boletín Oficial del Estado (BOE) la Llei de descolonització, que oficialitza i dóna vigència a l'acord tripartit.
Dos dies més tard es posa en marxa l'administració tripartida i els sahrauís han de decidir en poques hores entre acceptar l'ocupació o fugir al desert i organitzar la resistència. Les famílies se separen, els qui es queden intenten protegir les seves propietats i els qui marxen busquen la victòria. L'Exèrcit marroquí no perd el temps i ràpidament es desplega per ocupar les principals ciutats de la colònia (Smara, Al-Aaiun), mentre al sud, a Villa Cisneros, actualment Daklha, l'Exèrcit maurità ho té més complicat i ha de fer front al Front Polisario. Des del cel, els F5 de Hassan II deixen anar napalm i fòsfor blanc sobre tot allò que es mou sobre l'àrid sòl del desert. Algèria habilita campaments a Tindouf, que a les acaballes del febrer del 1976 ja acullen 50.000 refugiats.

El 26 de febrer del 1976 els espanyols abandonen definitivament el territori deslligant-se de qualsevol responsabilitat. El 28 de febrer els darrers soldats amb la bandera espanyola cosida a l'uniforme verd es retiren del Sàhara. A l'agost, el primer president de la democràcia espanyola després d'una dictadura de més de trenta anys, Adolfo Suárez, retira a tots els sahrauís la nacionalitat espanyola, convertint-los en apàtrides. S'acaben més de cent anys de presència espanyola i les promeses d'un referèndum d'autodeterminació se les emporta el vent.

Neix la RASD
Mentre els soldats marxen de l'antiga colònia, la nit del 27 de febrer del 1976, el Consell Nacional Provisional Sahrauí i dirigents del Front Polisario, reunits prop de Bir Lahlu, proclamen el "naixement d'un estat lliure, independent, sobirà, regit per un sistema nacional democràtic, àrab, d'orientació unionista, progressista i de religió islàmica, denominat República Àrab Sahrauí Democràtica (RASD)". Lluitaran aferrissadament per defensar-lo i plantaran cara als seus dos veïns: el Marroc i Mauritània.

Ara bé, què hi guanyen aquests dos països magrebins amb l'annexió del Sàhara? Hassan II té problemes al seu propi país. El seu exèrcit va protagonitzar dos intents de magnicidi el 1971 i el 1972, i vol tenir-lo allunyat de la cort i de les conxorxes. A més, la patriòtica Marxa Verda fa oblidar als marroquins les greus deficiències constitucionals i debilita les crítiques de l'oposició. Un eufòric Hassan II arriba a dir al president francès, Valéry Giscard: "el Front Polisario no existeix, en tres anys ningú no en parlarà perquè haurà desaparegut sota la sorra del desert".


Campament marroquí durant la Marxa Verda
Campament marroquí durant la Marxa Verda
Per la seva banda, el president de Mauritània, Ould Daddah, pretén així consolidar una fràgil identitat nacional: al seu país, hi conviuen la població àrab i bereber, els antics nòmades i els haratins, la població negra sedentària del sud. Mauritània i el Marroc, però, cometen un error: infravaloren l'experiència militar del Front Polisario. Al-Uali trenca tots els esquemes fins aleshores establerts en la guerra de guerrilles, organitza els homes com els antics ghazzi dels seus avantpassats, són petites unitats ràpides que avancen de nit, ataquen a la matinada i desapareixen durant el dia.

El 8 de juny del 1976, uns sis-cents homes del Front Polisario marxen en una llarga columna per atacar Nouakchott, a Mauritània, a uns 1.500 quilòmetres de les seves bases. Els acompanyen un centenar de cotxes, provisions, bidons de gasolina, morters i canons. Poc abans d'iniciar la marxa, Al-Uali esperona els seus homes: "Els líders marroquins s'han lliurat al rei, i això retardarà la solució i produirà molta mort al Sàhara. Malgrat tot, la revolució al Marroc serà inevitable. No obtindrem la independència sense que hi hagi abans una revolució violenta a tota la regió que operi una transformació radical, edificada sobre bases revolucionàries. Per això és necessari el sacrifici de tots, perquè la lluita serà llarga i els costos humans, enormes". Davant la premsa internacional també parla clar: "Estem disposats a ser un infern sota els peus del Marroc. La lluita contra el Marroc durarà generacions". Durant hores els sahrauís ataquen els barris on s'assenten els principals òrgans de govern mauritans, però, perdut l'efecte sorpresa, el seu atac és repel·lit. Al-Uali cau abatut en una emboscada i l'Exèrcit maurità, temorós que es converteixi en un màrtir, destrueix les restes i les enterra en algun lloc secret amb el cartell "Perill, explosions".

Cau el Govern de Mauritània
La guerra, però, acaba desgastant el Govern maurità. Entre el gener i el maig del 1977 es repeteixen els atacs del Polisario i la despesa militar d'Ould Dadda —destina el 60% del pressupost nacional a defensa, quan en aquell moment disminueixen les exportacions de ferro, i el seu exèrcit passa de dos mil a divuit mil homes entre el 1975 i el 1977— augmenta el malestar de la població. Tampoc no hi ajuda el fet que el Marroc enviï a Mauritània més de sis mil homes. Finalment, el juliol del 1978 un cop d'estat posa fi a la guerra i l'agost del 1979 un nou president, Mohamed Khouna Ould Haidalla, de la tribu dels Arosien i nascut al Sàhara Occidental, firma un acord de pau amb el Front Polisario pel qual renuncia als territoris del sud.
Els homes del Polisario continuen practicant una guerra de guerrilles. Ataquen per sorpresa els soldats marroquins per després esvair-se desert endins. Mentrestant, les dones organitzen i dirigeixen la vida als campaments de refugiats de Tindouf, tot i que algunes també acaben prenent els fusells i traslladant-se al front. Els sahrauís disposen tan sols d'un aliat, Algèria. El seu president, Boumedienne, els dóna suport per una qüestió de coherència ideològica: Algèria és el bastió de l'antiimperialisme i de la revolució del Tercer Món. Malgrat tot, també al país governat pel Front d'Alliberació Nacional (FLN) hi ha una oposició, que redacta un manifest en què alerta sobre el perill que el conflicte amb el Sàhara impedeixi la formació de la Unió del Magrib, com de fet ha acabat passant.

Són, però, els anys setanta, la guerra freda està en un dels seus clímaxs, i ni Algèria ni el Marroc en resten al marge. França, els Estats Units, l'URSS, la Xina... tots s'hi involucren a fons.
El febrer del 1979, l'Exèrcit de la RASD inicia l'ofensiva Houari Boumedienne, en record del dirigent algerià mort el desembre anterior. El de la RASD és un exèrcit potent d'entre 10.000 i 12.000 homes (20.000 segons algunes fonts) amb armes modernes subministrades per Líbia i Algèria, que, lluny de capitular, protagonitza batalles sagnants i ataca tots els fronts marroquins, siguin terrestres o siguin les aigües jurisdiccionals del Sàhara Occidental. El març del 1980 derrota l'Exèrcit marroquí a la batalla de Yebel Uarksis, al sud del Marroc.

Muralles de sorra
El 1980, però, la guerra de desgast entre la RASD i el Marroc entra en un nou capítol. El general Ahmed Dlimi, comandant de la zona sud i màxim responsable marroquí a la guerra del Sàhara, aconsellat pels seus assessors, militars israelians i nord-americans, inicia la construcció d'un mur de contenció de 300 quilòmetres, entre Uarksis i Smara. Progressivament anirà parcel·lant amb muralles de sorra, filats, trinxeres i camps de mina tot el Sàhara Occidental. Entre el desembre del 1983 i el febrer del 1984, el Marroc construeix un segon mur de contenció destinat a preservar el triangle vital entre Al-Aaiun, Smara i Bu Craa. Entre maig i setembre del 1985 n'aixeca un altre que surt d'Amgala i arriba fins a la costa de Cintra, al sud de Dakhla. Entre el febrer i l'abril del 1987, el Marroc imposa una nova muralla defensiva entre Bir Nzaran i la frontera amb Mauritània. El mur acaba tenint els seus efectes: les incursions del Polisario es redueixen i també el desgast militar del Marroc. Per la seva banda, Algèria s'ha apropat al Marroc i ja no proporciona tantes armes als sahrauís. Militarment, el Polisario perd força perquè ja no es pot moure amb llibertat pel desert i ja no pot fer servir la tàctica de l'atac sorpresa. Amb el mur, el Polisario ja no pot fer més incursions als territoris ocupats, mentre que les tropes marroquines queden atrinxerades al darrere, limitades a esperar possibles atacs. Ningú no ha guanyat i ningú no ha perdut, i el conflicte, lluny de resoldre's, queda estancat.

Molt més que una paret de sorra
Els nou trams que constitueixen el "mur de la vergonya", tal com l'anomenen els sahrauís, fan una llargada total de 2.700 quilòmetres. És el mur més llarg del món després de la Gran Muralla xinesa. La construcció no és únicament una paret de sorra i pedra, sinó que amaga una línia elèctrica que recorre els murs i les torres —situades cada deu quilòmetres aproximadament— i que detecten qualsevol tall de corrent propiciat per una obertura feta als murs deguda a una incursió del Polisario. A més d'aquest sistema de detecció de moviment electrònic, també conté artilleria i camps de mines. De fet, actualment aquesta zona continua sent el camp de mines més gran del món, i tot i que des de l'any 2006 la MINURSO hi coordina tasques per desminar, des de l'any 1999 hi ha hagut més d'una cinquantena de víctimes d'explosions i dos-cents ferits segons dades de l'ONG Landmine Action. Cal dir, però, que, tal com ha denunciat el secretari general de Nacions Unides, la majoria de víctimes són immigrants il·legals, ja que les màfies aprofiten aquesta terra de ningú per introduir-los al Marroc com a pas previ per arribar a Europa.

L'origen de les armes
És cert que el Marroc rep ajuda militar dels EUA i Algèria en rebia de l'URSS, però, com van demostrar Abdelkhaleq Berramdane (1992) i Antoni Segura (2000), fins al 1977 el Marroc va comprar molt més armament a França (el principal subministrador) i a la Xina Popular que no pas als Estats Units. Entre el 1983 i el 1987, les importacions d'armes del Marroc procedien de França (el 36,9%) i dels EUA (el 30,9%), a més d'altres països amb percentatges menors. Pel que fa a Algèria, el principal subministrador d'armes i d'ajuda militar en els primers anys va ser l'URSS (470 milions de dòlars), però l'RFA —aliada dels EUA— figura en segon lloc amb 210 milions de dòlars, i França amb només 10 milions. Entre el 1983 i el 1987, el 7,4% de les importacions d'armament per part d'Algèria procedien dels Estats Units. Un detall important que tampoc no es pot obviar és la importància del comerç d'hidrocarburs d'Algèria amb els Estats Units, davant de la insignificança del comerç amb el Marroc.

Aquest article es va publicar al número 102 de la revista SÀPIENS.

Subscriu-t'hi

Portada 194

Si has arribat fins aquí deu ser per alguna cosa i volem pensar que és perquè t'ha agradat el que has vist. Per això t'animem a subscriure't a SÀPIENS (si és que encara no ho has fet) o a buscar-nos, cada mes, al teu quiosc.

Volem créixer i volem fer-ho amb tu!

Subscriu-t'hi

Comentaris

Portada 194

1968: quan la guerra del Vietnam va sacsejar el món

Ens endinsem en les mobilitzacions estudiantils de caràcter global contra el conflicte que van donar peu a l'eclosió de moviments com l'ecologisme o el feminisme

1 any de SÀPIENS + l'Atles Català DE REGAL per 24,90 €

Subscriu-t'hi

Números endarrerits

En vols més?

Inscriu-te al newsletter de SÀPIENS i uneix-te a la nostra família.
Ja som més de 22.000

En donar-te d'alta acceptes la política de privacitat

Sapiens.cat utilitza 'cookies', tant pròpies com de tercers, per recopilar informació estadística i facilitar l'accés i la navegació als seus usuaris. Si continua navegant, considerem que n'accepta el seu ús. Més informació Accepto